Repescant el passat | El franquisme tou: de l’Aznarato a l’Apoyaré (I)
465
post-template-default,single,single-post,postid-465,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

El franquisme tou: de l’Aznarato a l’Apoyaré (I)

A començaments dels anys 90, el descrèdit del PSOE s’anà estenent entre la població espanyola, després d’una dècada amb unes polítiques força allunyades dels principis socialdemòcrates i amb una creixent actitud prepotent d’alguns dels seus dirigents – “Montequieu ha muerto”, “El que se mueve no sale en la foto”, “España es el país donde uno se puede enriquecer más rapidamente”, etc. Els casos de corrupció espectacular, com el de Roldán, i el més casolà però no menys demolidor de miemano, és a dir, el tràfic d’influències d’un germà d’Alfonso Guerra, indicava que l’exercici del poder sense cultura democràtica portava de totes totes als antics vicis del franquisme.

La gent va començar a fer-se a la idea que el principal partit de l’esquerra s’havia deixat atrapar per les principals xarxes de poder. Per desviar l’atenció i buscant la manera de contrarestar una dissidència molesta comença una certa hostilitat contra Catalunya, un clàssic de tota la vida, bàsicament però no única, per part de la llengua viperina i ressentida d’en Guerra i d’un Rodríguez Ibarra, president d’Extremadura, les declaracions del qual no difereixen gaire, ni en grolleria ni en mentides, de les de l’actual president en funcions, del PP, l’ínclit Monago. I naturalment, es basaven en una defensa del seu “xollo” i en els prejudicis endèmics entre la població espanyola.

Però el problema era que l’oposició, el Partit Popular, aliança de forces conservadores vinculades al franquisme, feia més por que una pedregada, sobretot a Catalunya. Per aquesta raó, les bases del PSOE van mostrar una forta resistència electoral, en especial a Andalusia i a Catalunya. Però, finalment, el 1996 el PP va guanyar per molt poc, però va guanyar. Per explicar aquest fet, cal afegir a la decepció que havia provocat el PSOE, els canvis sociològics i polítics que s’havien anant produint mentrestant: la internacionalització de l’economia que va tenir com a conseqüència un ferotge procés de desindustrialització, el qual va generar una progressiva pèrdua de la consciència de classe obrera. Cal sumar-hi el fet que va començar a calar el discurs neoliberal de moda – responsabilitat individual amb una oferta implícita d’enriquiment ràpid encara que ben poc probable-, mentre que els valors de l’esquerra es presentaven tant a Espanya com a Europa amb una fort tuf de naftalina, més passats de moda que una polca del segle XIX, i per damunt de tot es feia evident el pes la desmemòria oficial sobre com havia estat de criminal el franquisme. Tot això permet al Partit Popular consolidar una base electoral que enyorava l’exaltació de la hispanitat de l’època franquista, ben adobada, això sí, amb els aires pretesament moderns del neoliberalisme rampant.

1392289733006Origen històric del PP

El partit mare del PP va ser “Alianza Popular”, fundada per Manuel Fraga, ministre i ideòleg franquista, partidari sense embuts d’una democràcia autoritària i restrictiva. Sota aquest paraigües polític s’aplegaven monàrquics, democristians i conservadors de tota mena, el que després se’n dirà “franquisme sociològic”. Malgrat l’enfonsament de la UCD –el partit “proveta”- creat per Adolfo Suárez, els fracassos electorals “d’Alianza Popular” es van anar repetint al llarg dels anys 80. Segurament, una de les principals raons era que els seus lligams amb el franquisme no es dissimulaven gens i la majoria de la població espanyola, en aquell moment, no en volia saber res. Finalment, es troba la solució d’encolomar Fraga a la seva Galicia nadiua com a president de la Xunta. I el partit lliure d’aquesta rèmora es refondrà.

En primer lloc, es canvia el nom: Partit Popular; es rejoveneixen els quadres, es fa un gir més estètic que ideològic, amb una bona capa d’adhesió formal a la democràcia, tot plegat amb l’objectiu de ser el nou referent de les classes mitjanes espanyoles. Com ja hem dit abans, la cultura de la classe obrera estava en franca davallada i els valors d’unes suposades classes mitjanes aparentment modernes, com la propietat, la jerarquia, l’autoritat, i la responsabilitat individual s’aniran imposant. Aquests valors, cal subratllar-ho coincidien a la perfecció amb els valors tradicionals de la societat espanyola de matriu castellana, amb l’excepció del de la responsabilitat individual, adoptat del neoliberalisme de moda que circulava per Europa i els EE.UU.

President George W. Bush and President Jose Maria Aznar of Spain shake hands at the conclusion of a joint press conference at the Bush Ranch in Crawford, Texas, Saturday, Feb. 22, 2003. WHITE HOUSE PHOTO BY ERIC DRAPER

El presidente George W. Bush y el presidente José María Aznar se dan la mano al final de una conferencia de prensa conjunta en el rancho de Bush en Crawford, Texas (2003). Foto: Eric Draper

El líder: José Mª Aznar

José Mª Aznar (Madrid 1953) inaugura el període que el periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán va batejar com l’Aznarato, ja que el relaciona amb les pràctiques poc democràtiques de Mèxic. Però, qui era Aznar? Era un element ben representatiu de la burgesia patrícia madrilenya. Els seus contactes amb les altes esferes del poder sovintejaven, ja que en la seva família, força benestant, hi havia militars, periodistes i alts funcionaris de l’Estat. De jove, tot i que per edat li toqués pertànyer a la generació de la Transició, de fet va mostrar clares simpaties pel falangisme. Professionalment va fer oposicions a inspector d’Hisenda i en ser destinat a Logroño va publicar en la premsa local furibundes diatribes contra la transició i “la deriva democràtica” de la societat espanyola dels anys 70.

El perfil d’Aznar, com a alt funcionari de províncies amb molts bons contactes –això últim va ser decisiu-, el farà idoni per a la refundació del nou partit conservador, el PP. Aznar no té la hipoteca, a primera vista, de franquista. És agressiu en les formes i en els continguts i ben poc amic del consens. Combina perfectament l’ideal de la FAES: neoliberalisme de tipus tatcherià i conservadorisme franquista. Aznar i el nou partit representen el nou nacionalisme espanyol, sense amagar el supremacisme castellà i amb dos objectius ben clars: el primer, fer marxa enrere en la qüestió autonòmica i per tant promoure la recentralització de l’Estat i segon, restringir les llibertats tan dificultosament i precària adquirides al llarg de la Transició, perquè ell i el seu partit creuen que s’ha anat massa lluny en aquest aspecte. Una altra de les seves obsessions serà la reconquesta neocolonial d’Amèrica, tot afavorint l’expansió econòmica de les grans empreses dependents del BOE, sense reparar en diners i esforços. Aquest miracle espanyol es basava, com sempre, en el suport involuntari i forçós dels contribuents en forma d’exempcions fiscals a favor de les empreses compradores de societats estrangeres. Era, per tant, gràcies als impostos perdonats aquí que podien pagar un 50% més del valor real assumible pels competidors i convertir-se en els nous “conquistadores”, com se’ls anomenava a la Gran Bretanya. Aquest procediment, anomenat goodwill, va ser declarat il·legal per la Comissió Europea. De fet, és un eufemisme que oculta el regal de diners dels contribuents als rics de sempre. Sens dubte, és la resurrecció de la idea de l’Imperi. Aquesta trajectòria neoimperial el durà a participar en la política agressiva del president Bush a l’Orient Mitjà.

Un altre de les obsessions d’Aznar és la identificació del nacionalisme (no l’espanyol, és clar,) amb el mal absolut. Hi va contribuir, sens dubte, el fet que el 1995 fos objecte d’un atemptat per part d’ETA. A partir d’aquell moment, i sobretot en fer-se amb el poder, va dur a terme dures polítiques repressives i la propagació d’un discurs que criminalitza qualsevol concepció nacional diferent de la del supremacisme castellà. Això donarà lloc a situacions surrealistes, la majoria impugnades pels tribunals de drets humans, com la Llei de partits, amb la col·laboració al Congrés dels Diputats del PSOE i de CiU, que impedirà la representació parlamentaria d’una part significativa de la població basca i el tancament sense proves de diaris com Egunkaria.

Ras i curt: Una política repressiva impròpia d’una democràcia europea.

_____________________

* Proper capítol: De com l’esquerra espanyola va deixar de sentir simpatia per Catalunya

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »