Repescant el passat | Cent anys del genocidi armeni: 1915-2015
363
post-template-default,single,single-post,postid-363,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Cent anys del genocidi armeni: 1915-2015

Setembre 1939. Abans d’atacar Polònia, Hitler arenga els seus soldats amb aquestes paraules: “Mateu sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de raça i llengua polonesa. No patiu, ningú no us jutjarà, perquè qui se’n recorda avui dels armenis?” va al·legar el dictador per justificar-se. És a dir, va invocar el genocidi armeni per proclamar que la “solució final” -l’obsessió antisemita nazi- seria igualment oblidada. Per aquesta raó, la memòria és el gran antídot per afrontar les atrocitats passades i futures.

Cada 24 d’abril el poble armeni recorda les víctimes del genocidi que patí a principis del segle XX. Enguany és molt especial. Es compleixen cent anys des del començament de la massacre. El 1915 el govern otomà va ordenar i organitzar l’extermini d’un dels pobles més antics que habitaven les terres de la moderna Turquia. Des de l’any 1915 al 1923 es calcula que van morir un milió i mig d’homes, dones i nens armenis a causa de la brutalitat, els afusellaments, les violacions i les marxes a través del desert.

Orhan Pamuk

Orhan Pamuk

El que esparvera més de tot plegat és que va ser un pla d’extermini premeditat, és a dir, un genocidi. Aquesta paraula i, per tant, el concepte no existia en aquella època. El terme genocidi el va crear el jurista polonès, d’origen jueu, Raphael Lemnkin, que va perdre 43 parents en l’Holocaust. La seva definició de genocidi és la següent: “la destrucció deliberada, total o parcial, d’un grup ètnic, social, nacional o religiós.” Ell mateix sostenia que el primer genocidi del segle XX va ser l’armeni i després el que Hitler va cometre amb els jueus. El més sorprenent, però, i allò que el diferencia especialment de l’Holocaust és la negativa del govern turc, encara a hores d’ara, a qualificar aquella matança de genocidi. Fins i tot està penat per la llei. El premi Nobel turc Orhan Pamuk va ser portat a judici el 2004 per «insultar i debilitar la identidad turca», en reconèixer la massacre dels armenis en una entrevista a un diari suís. Va ser condemnat dues vegades i finalment el 2006 es va fer un sobreseïment del cas. Insultat i vexat al seu propi país va haver d’exiliar-se durant una temporada. El govern turc al·lega que els fets de 1915 no van ser un pla sistemàtic per exterminar una ètnia, sinó una reacció a una possible revolta dels armenis, aliats amb els russos per a desmembrar l’Imperi Otomà. Desprès de cent anys d’aquella gegantesca carnisseria, encara que sembli mentida, només 22 països han reconegut el genocidi armeni.

“Jornada por la Memoria y Reclamo”,

“Jornada por la Memoria y Reclamo”, celebrada a Argentina

Per tal d’intentar explicar allò inexplicable, tot situant els fets en el seu context històric, hem procurat organitzar la informació sobre aquesta tragèdia en forma de preguntes i respostes, per tal de buscar alguna mena d’aclariment, no pas cap justificació, a una de les primeres catàstrofes humanes de la sinistra primera meitat del segle XX. Així doncs:

A finals del segle XIX i principis del segle XX,
quina era la situació interna i externa de l’Imperi turc otomà?

L’Imperi otomà tenia una gran consistència en l’Edat Moderna (del segle XV al XVIII aproximadament), com l’Imperi hispànic, el seu gran rival en el Mediterrani. Però a finals del segle XIX estava en franca decadència. El seu domini havia comprès extenses parts de tres continents: Europa –més enllà dels Balkans-, Àsia –el Pròxim Orient- i el nord d’Àfrica, tot i que en moltes zones el domini era més nominal que real. La pèrdua progressiva dels Balkans al llarg del segle XIX a causa de moviments nacionalistes, més la incapacitat de tirar endavant una revolució industrial que donava cada cop més poder als seus rivals occidentals va fer que els monarques – anomenats soldans- adoptessin una política molt conservadora basada en l’integrisme religiós que forçosament havia de xocar amb la tradicional composició multiètnica i multireligiosa de l’Imperi. El resultat va ser un sistema polític cada vegada més autocràtic. Les elits turques comencen a percebre el seu món com a obsolet, inviable i sense expectatives. I la constatació del seu fracàs civilitzador els empeny cap a l’extremisme – la neteja ètnica. Curiosament, avui cent anys desprès al Pròxim Orient, dominat per l’Imperi otomà en aquella època, hi ha una veritable teologia extremista del fracàs, plena de ràbia i d’odi, que porta de nou a la barbàrie.

mapa2Les potències occidentals, que consideraven el decrèpit Imperi Otomà com “l’home malalt d’Europa”, no van intentar aprofitar-se d’aquesta incapacitat de mantenir els seus antics territoris?

I tant! El desig de controlar els territoris desmembrats de l’Imperi turc per part de les potències europees i el suport de les nacions balcàniques independents als moviments nacionalistes dels territoris que encara restaven sota domini otomà, –com Bulgària i Romania-, van provocar un sentiment de desfeta nacional turca i van generar un fort sentiment nacionalista, de tipus jacobí, i alhora reformista, que va donar lloc al moviment conegut com els “Joves Turcs”. Per altra banda, la Rússia tsarista volia una sortida al Mediterrani a costa de Turquia, cosa que la va convertir en el seu principal enemic, mentre que França i Anglaterra s’oposaven a la pretensió russa, perquè volien mantenir el control estratègic de les vies de comerç amb l’Extrem Orient. Això feia que sostinguessin artificialment Turquia davant Rússia, però amb la intenció de repartir-se els trossos de l’Imperi en declivi.

Ismail Enver, un dels líders dels Joves Turcs

Ismail Enver, un dels líders dels Joves Turcs

Quina relació hi ha entre el genocidi armeni i el moviment nacionalista dels “Joves Turcs”?

Els “Joves Turcs” eren un grup de militars nacionalistes que es van proposar salvar l’Imperi després de perdre grans i importants territoris als Balkans i a la Península Aràbiga, on els àrabs també es volien desfer de l’imperialisme turc. L’objectiu dels militars turcs era salvar la part habitada majoritàriament per turcs- si fa o no fa el territori que correspon a l’actual Turquia. Però hi havia un problema: tota la part oriental d’aquesta zona estava habitada per dos pobles originaris que compartien el territori des de feia uns 3.000 anys: els armenis i els kurds. I els “Joves Turcs” els van percebre com un obstacle a la seva idea d’un país amb una sola ètnia i una sola llengua, la turca. Aleshores, d’una manera que podríem qualificar de perversa van utilitzar uns –els kurds- contra els altres – els armenis. Als kurds els van prometre que si feien la feina bruta contra els altres es podrien apropiar de les riqueses dels armenis, que no eren poca cosa.

Quina era la situació dels armenis i d’altres minories a l’Imperi Otomà ?

Els armenis, de religió cristiana, eren tradicionalment coneguts com a Millet i Sadica (Nació lleial) per als turcs, ja que vivien en harmonia amb altres grups ètnics de l’Imperi, sense conflictes importants, malgrat que tenien molts menys drets que els súbdits musulmans. Eren considerats “dhimmi” per les lleis islàmiques, que era el nom que rebien els cristians i jueus que vivien en Estats islàmics. La seva presència era tolerada per la xaria (la llei islàmica) a canvi de pagament de més impostos i d’una posició social inferior. En la pràctica, la situació del no musulmans era extraordinàriament precària, perquè les autoritats musulmanes en qualsevol moment podien trencar el pacte i obligar-los a pagar més impostos o la conversió forçosa per integrar-los a l’exèrcit. Les acusacions de blasfèmia contra els “dhimmies” eren habituals, i el càstig era la mort. Ras i curt: era un sistema basat en la discriminació i la desigualtat i les autoritats musulmanes no se n’amagaven en cap moment.

Hi ha antecedents de matances d’armenis a l’Imperi otomà abans de 1915?

A la dècada de 1860 van començar els xocs entre grups armenis cristians i els musulmans. Al 1862 tropes irregulars turques assassinen desenes de milers d’armenis que no estaven armats. Malgrat l’intent dels líders religiosos del poble perseguit perquè l’Europa cristiana els ajudés, el silenci fou la resposta. Evidentment, això responia als interessos geoestratègics de les potències europees, que van aconsellar no molestar en absolut la repressió turca dels armenis, tot vestint-lo de l’excusa clàssica: “És una qüestió interna de l’Imperi turc”.

Cap a finals del segle XIX hi va haver un salt qualitatiu. Un cop erigits els armenis en enemics per definició, destruir-los es va convertir en una mesura d’autodefensa, perquè va arrelar la idea que eren un enemic interior conxorxat amb els adversaris exteriors (Rússia, Àustria…) El monarca d’aquella època, Hamid II, va organitzar grans esquadrons d’extermini, els hamidiyen, formats habitualment per kurds, tàrtars i ex-convictes que van assassinar milers i milers d’armenis. Els càlculs sobre el nombre de morts a l’Anatòlia són molt variables. Oscil·len entre 50.000 i 300.000, segons les fonts. Són conegudes amb el nom de “massacres hamidianes” (1894-1897) en referència al nom del monarca, també anomenat el “Soldà Roig” per la quantitat de sang vessada. Desesperats, els armenis van veure una mínima esperança en el partit dels “Joves Turcs”, que s’oposava al sanguinari soldà. S’aliaren amb ells, però després del cop d’estat victoriós del 1908, els “Joves Turcs” van destituir el monarca, però van assumir tot d’una les carnisseries com una cosa imprescindible per a consolidar “l’Estat nacional turc”. El programa d’aquest moviment nacionalista musulmà el resumí un dels seus màxims dirigents civils, el metge Mehmet Nazim: “Les pretensions de les diverses nacionalitats ens avorreixen sobiranament. Les aspiracions lingüístiques, històriques, ètniques ens horripilen. Cal que unes i altres desapareixin. Sobre el nostre sòl només pot haver-hi una nació, la nació otomana, i una sola llengua, la turca. L’Imperi ha de ser turquitzat per la força de les armes”.

Com va influir la I Guerra Mundial en el genocidi armeni?

A partir de 1910 el nou govern turc deriva cada cop més cap a posicions més racistes. El 1913, convertit ja en dictadura militar, participa a la I Guerra Mundial al costat de les anomenades potències centrals –Àustria i Alemanya -, bàsicament, perquè el seu gran enemic, Rússia, és aliat de França i Anglaterra, el bàndol contrari. A partir d’aquí, s’inicia una escalada de repressió progressivament més intensa contra els armenis, convertits definitivament en l’enemic interior i en el boc expiatori de tots els mals del país, com els jueus en l’Alemanya nazi. Les societats nacionalistes armènies responen aliant-se amb els russos. Això enfurisma el govern del “Joves Turcs”. La resposta va ser ordenar el 24 d’abril de 1915 – data que es considera l’inici del genocidi armeni – la detenció i posterior execució de més de 600 personatges rellevants de la comunitat armènia: escriptors, pintors, metges, músics i ballarins, professors, advocats, arquitectes, actors, amb la intenció d’escapçar l’elit armènia. Començava el genocidi.

Burles funcionari turc de fam nens armenis mostrant pa durant el genocidi armeni de 1915

Burles d’un funcionari turc que mostra un tros de pa a uns nens armenis durant el genocidi armeni de 1915

En què va consistir el genocidi armeni?

A l’endemà mateix, 25 d’abril de 2015, va començar la deportació massiva de tota la població civil armènia, homes, dones criatures, vells, de totes les províncies d’Armènia i l’Anatòlia, cap a Síria, que llavors formava part de l’Imperi. I immediatament s’iniciaren els assassinats massius. Teòricament, es tractava de “reubicar” els armenis a les regions àrabs, lluny de la conflictiva zona de frontera del Caucas, on podien servir de “quintacolumna”. Però el fet que gairebé la totalitat de la població deportada fos originària de llocs que estaven absolutament allunyats del front de guerra amb Rússia, desmuntava la teoria conspirativa del govern turc. L’historiador J.B Culla explica que hi va haver una decisió formal de dur a terme l’extermini, presa al comitè central del partit del “Joves Turcs” al mes de març i que el ministre d’Interior, Mehmet Talat, va comunicar als governadors provincials – implicats en la matança com tota l’administració- que “l’objectiu de les deportacions és la solució final de la qüestió armènia”. Afegeix que un alt conseller militar alemany de l’exèrcit turc durant la Gran Guerra va escriure, de manera premonitòria: “L’armeni és, com el jueu, un paràsit desarrelat que xucla el moll de l’ós del país que l’ha acollit.”

En realitat, gran part dels deportats van morir pel camí, o bé assassinats pels soldats o per mercenaris kurds, o bé per fam, set o malalties Aquest era el propòsit. Els pocs que van arribar vius al camp de concentració Deir- El-Zor, a la frontera entre Síria i Irak, van morir de fam. Deir-El-Zor prefigura Auswitch. El Mal absolut existeix i no tenim explicació. Alguns historiadors calculen que entre 1915 i 1923,- entre aquestes dues dates hi va haver diferents fases de les matances indiscriminades -, un milió i mig d’armenis van morir directament per les massacres i la deportació, mentre que un altre mig milió es va veure forçat a fugir a l’estranger. La diàspora armènia. Els testimonis del forçat exili d’aquest poble, en inacabables caravanes d’homes i dones famolencs i assedegats, són interminables. Una desfilada immensa d’essers humans camí dels penya-segats de l’Eufrates, de l’afusellament, de la forca, de la violació, del cop de sabre i de la mort per set i per gana.

9788499423791Hi va haver supervivents?

S’acaba de publicar un llibre del periodista Xavier Moret La memòria del Ararat sobre un viatge a la petita Armènia actual, independent des del 1991, arran de l’enfonsament de la URSS. El periodista explica que el genocidi és omnipresent en la vida armènia, és una ferida sense tancar per la manca de reconeixement de la ignomínia del genocidi per part dels turcs, i també per part de la majoria de països, perquè sobretot no volen buscar-se problemes amb Turquia.

Moret busca supervivents, cosa que passats cent anys d’aquells terribles fets, és gairebé impossible, però en troba un, Movses Honeshanyan, nascut el 1910, és a dir que tenia cinc anys el 1915: a Musa Dagh – la muntanya de Moisés- els soldats turcs van reunir tots els armenis dels pobles voltants per a cavar un canal de rec. Entre ells hi havia el seu pare, Abraham. Un cop acabada l’obra els van fer caminar cap a Síria a través del desert. Als que es resistien els donaven cops de culata o els mataven. Va ser horrorós, explica. El seu pare es va salvar perquè un àrab que el coneixia va pagar diners per alliberar-lo. Els altres van anar cap a Deir-er-Zor. Moret també recull el testimoni dels Sirouyan, els quals com gairebé totes les famílies tenen ferides profundes causades per aquella tragèdia. Sushan Sirouyan és la néta de dues víctimes del genocidi. El seu avi matern va deixar un diari on explica com es va salvar de la matança: es va amagar durant una setmana a la panxa d’un cavall mort. La seva àvia es va quedar òrfena. Van degollar tota la família.

Quin és el gran objectiu dels armenis en la commemoració d’aquest centenari ?

El gran objectiu és el reconeixement universal del seu patiment, com va explicar el director del Museu del genocidi a Everan, la capital d’Armènia, a Xavier Moret. Això és molt més important que la reivindicació impossible de l’Armènia històrica, que anava del Mar Caspi al Mar Negre. Però cal assenyalar un fet; la muntanya Ararat, – per a ells és tot un símbol -, es troba en territori turc i saben que no la recuperaran, però es representada a la seva bandera. Hi ha una anècdota significativa al respecte, que està recollida en el llibre citat: un diplomàtic turc va protestar davant l’ONU i va preguntar com és que Armènia té a l’escut una muntanya que no és al seu territori. El representant armeni li va respondre: “I com és que els turcs tenen la lluna al seu escut si tampoc no és al seu territori? I es va acabar la discussió.

Turquia intenta evitar el “perill” del reconeixement del genocidi armeni en el seu centenari, explica Baykar Sivazliyan, president de la Unió dels Armenis d’Itàlia i membre del comitès internacional que organitza la commemoració del centenari. Hi ha hagut alguns signes positius a Turquia, però del tot insuficients, com la declaració pública de “condol” per part d’Erdogaran, primer ministre turc, adreçada als descendents de les víctimes en què equiparava els dolor dels armenis amb els dels turcs morts a la gran Guerra. Segurament, els turcs ja són prou madurs per afrontar el seu passat, com ho van fer els alemanys. Hi ha tota una generació jove que sap que es traurien un pes de sobre i que això els ajudaria a avançar, però els “negacionistes” s’hi oposen frontalment i en tot cas només admeten que potser hi ha haver “excessos”, però no un genocidi. De tota manera, la diplomàcia turca proposa per vestir l’assumpte, que aquest tema es discuteixi entre historiadors armenis i turcs. Com diu el president de la Unió dels Armenis a Itàlia: “Somric quan escolto algun màxim governant de la Turquia actual d’avui parlar de la necessitat de crear un comitè d’historiadors per comprendre el genocidi. En tot cas serà una necessitat dels turcs, jo no necessito documents d’arxiu per conèixer la tragèdia viscuda per la meva família, la memòria dels meus pares i els meus pares m’és suficient”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »