Repescant el passat | El alcaldes de Barcelona I (1876-1939)
Ara que les eleccions municipals del 2019 les tenim ben properes i fresques en la memòria, convé recordar que les tupinades, a base d’utilitzar el vot de persones mortes, eren freqüents en l’època de la Restauració, i que va costar molt de temps eradicar aquesta pràctica infame. Doncs bé, sembla que, ara, el mateix sistema torna a treure el cap, si més no en el cas de les persones que viuen a l’estranger i volen votar. D’entrada es troben amb una sèrie d’obstacles que fan que difícilment puguin exercir el seu dret a vot, i després tenen sospites fonamentades de tupinades del mateix tipus que cent anys enrere.
1332
post-template-default,single,single-post,postid-1332,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

El alcaldes de Barcelona I (1876-1939)

Ara que les eleccions municipals del 2019 les tenim ben properes i fresques en la memòria, convé dur la mirada cap enrere per tal de veure quines dinàmiques, que semblaven superades, tornen a aflorar i quines es mantenen al llarg de més d’un segle. També val la pena fer-se una sèrie de preguntes sobre el consistori barceloní, com per exemple, quines han estat les aportacions més útils, tant materials com immaterials (el civisme, posem per cas), de determinats alcaldes per a la ciutat i els benestar dels ciutadans? Quins efectes han tingut algunes victòries fulgurants que en el seu moment van suscitar grans esperances o frustracions i que no han deixat rastre?

Francesc de Paula Rius i Taulet

Amb aquest propòsit hem seleccionat un nombre representatiu d’alcaldes de Barcelona, des de finals del segle XIX fins a començaments del segle XXI, però en aquest article només arribarem fins al final de la Guerra Civil. D’entrada, fem una petita introducció sobre com eren designats els alcaldes en el últim quart del segle XIX.

La Restauració i els alcaldes
En temps de la I Restauració borbònica, l’alcalde era designat directament pel govern i també el tinents d’alcalde, figures polítiques importants perquè sovint feien d’alcaldes substituts i repetien sovint el càrrec. Així, era freqüent que un alcalde o tinent d’alcalde repetís el mandat tres o quatre cops: per exemple, Rius i Taulet (4), Antoni Martínez Domingo (4), Collaso Gil (3). Això sí, havien de ser de la mateixa corda que el partit governant a Madrid. I el mateix passava amb els regidors, perquè les eleccions municipals es feien a continuació de les de Diputats a Corts, i es “mangonejaven” perquè sempre guanyessin els candidats adequats. El sistema era relativament simple: s’utilitzava la xarxa local de cacics o senzillament el falsejament amb vots del ciutadans morts, però que no havien estat retirats del cens electoral, l’anomenada tupinada o “pucherazo”.

Imatge publicada a ‘La Esquella de la Torratxa’ en al·lusió a la grandesa de les actuacions de Martinez Domingo

Qui eren els cacis? Doncs, aquells propietaris de terres o d’indústries amb capacitat de donar feina i, per tant, de condicionar el vot dels seus treballadors si volien mantenir el seu lloc de treball. Tenien molt poder a les zones rurals però menys a les grans ciutats. Tot i així, Barcelona va tenir notables cacics, com Manuel Planas Casals, president de la Diputació en diverses ocasions, etc… Quan el 1897, Barcelona va absorbir sis municipis dels seus voltants, els resultats es van veure molt afectats, perquè eren zones controlades per cacics, però aquest fet es va veure contrarestat perquè començava el declivi dels partits dinàstics (conservadors i liberals) i l’augment del catalanisme i el republicanisme, els quals van marcar la vida municipal del primer terç del segle XX.

Quan el 1890 s’estableix el sufragi universal -que excloïa les dones i tots els homes no alfabetitzats, documentats i que no eren pares de família- els alcaldes van continuar sent anomenats a dit, és a dir, es van quedar fora del sistema democràtic i els nivells de corrupció van continuar sent molt elevats. A partir de 1898, el rei era qui anomenava els alcaldes de les grans ciutats i per això reben el nom d’ “alcaldes de real orden” (R.O)

Caricatura de ‘La Esquella de la Torratxa’ en la que es presenta al Dr. Robert com un Hamlet davant la calavera del caciquisme

El doctor Robert
(març-octubre 1899)
D’aquest període destaca amb llum pròpia el doctor Robert: els ciutadans van deixar ben clara l’opinió sobre el seu mandat quan li van erigir, el 1910, un monument, que avui es troba a la plaça de Tetuan, però que originàriament estava situat a la de la Universitat. Robert va destacar per intentar depurar els mecanismes caciquistes i, en aquest sentit, va destituir els alcaldes de barri que eren els instruments dels cacics, sobretot en els municipis que havien estat agregats, poc abans, a Barcelona. També va dur a terme una revisió del cens electoral que va permetre eliminar 27.000 persones, mortes des de feia temps, el vot de les quals era utilitzat per a les tupinades habituals. Però, és clar, “l’establisment” de l’època, vinculat als partits dinàstics, es va dedicar a posar-li entrebancs tot considerant-lo un infiltrat dels grups catalanistes, que acabarien formant un partit al cap de poc temps, la Lliga, concretament el 1901.

Aquesta vinculació del doctor Robert amb el catalanisme es va posar de manifest quan, el setembre del 1899, va donar suport al conegut i famós tancament de caixes dels comerciants, que es negaven a pagar més impostos per a sufragar les despeses de la guerra de Cuba. El doctor Robert va refusar embargar els béns d’aquells que no havien pagat i, en ser fustigat pel govern, va preferir dimitir. El seu monument va ser desmuntat trenta anys més tard, el 1940, la qual cosa demostra fins a quin punt el franquisme no podia tolerar ni la més mínima reivindicació anticentralista.

A principis del segle XX
Tot i que el sistema dels alcaldes per designació reial es manté fins el 1917, les forces polítiques emergents, els republicans i els catalanistes, s’aniran fent amb el control de l’Ajuntament. Feia molt de temps que la Casa Gran estava envoltada de desprestigi. I la fama era justa. Per tant, els republicans i els catalanistes van procurar eliminar la corrupció i el caciquisme vigents fins a aquell moment. Les disputes electorals entre uns i altres van ser ferotges en la primera dècada del segle XX. Però, a poc a poc, els republicans que havien tingut figures brillants en el partit, com Emili Junoy i Josep Ma Vallès i Ribot, es van veure eclipsats per la figura tèrbola i demagògica d’Alejandro Lerroux, que va començar exaltant les masses obreres –abandonades per tots els partits, inclosos els catalanistes- fins a aliar-se amb la dreta més extrema durant els anys trenta i protagonitzar un dels escàndols de corrupció més famosos d’aquella època, l’estraperlo.

Els regionalistes, nom amb què es coneixien els catalanistes en aquella època, no es van preocupar gaire de l’alcaldia, per altra banda controlada per la monarquia, sinó de fer sentit el seu pes a través de les regidories. Es van guanyar un sòlid prestigi d’eficàcia i de polítiques anticaciquistes, tot i que van continuar sense adonar-se que la classe obrera catalana, amb condicions de vida pèssima, era altament manipulable per l’evolució cada cop més demagògica i bruta del Partit Radical, el del republicà Alejandro Lerroux.

A partir de 1917, com ja hem dit, els alcaldes són escollits pels regidors i l’alternança entre catalanistes i republicans és clara. Però, aquesta nova etapa, d’elecció democràtica, es va veure estroncada al cap de pocs anys, pel cop d’Estat del 1923, la Dictadura de Primo de Rivera.

L’alcaldia de Barcelona em temps de la
Dictadura i de la II República (1923-1939)

El baró de Viver, amb barret, rep Alfonso XIII i Victoria Eugenia a l’inauguració de l’Exposició Internacional de 1929

El baró de Viver, que va estar cinc anys i mig en el càrrec com a alcalde en l’època antidemocràtica -era membre de la Unión Patriótica, partit únic en temps de la Dictadura-, i el seu nom va quedar associat a l’Exposició Internacional de 1929.

En les eleccions municipals de 1931, un nou partit acabat de néixer, Esquerra Republicana de Catalunya, va obtenir la meitat de membres del Consistori, mentre que la Lliga i els republicans es repartien la resta. Va ser lògic, doncs, que els regidors votessin com a alcalde un membre d’Esquerra, Jaume Aiguader. Va durar tres anys, fins el 1934, en què va ser escollit Carles Pi i Sunyer, però que arran dels fets d’Octubre de 1934 aquest va ser empresonat. Durant els 15 mesos que Pi I Sunyer va ser a la presó, van desfilar per l’Ajuntament barceloní 5 alcaldes, anomenats pel govern de Madrid: un tinent coronel, dos del Partit Radical, un de la Lliga i un altre de la CEDA.

Pich i Pon assegut a la poltrona. Caricatura publicada a ‘La Esquella de la Torratxa’ el 1915

Però, el més famós va ser, sens dubte, Joan Pich i Pon (gener-ocubre del 1935), del Partit Radical, és a dir lerrouxista. S’ha dit que va ser el més popular dels impopulars. De fet, feia gairebé trenta anys que rondava per la Casa de la Vila, com a regidor, tinent d’alcalde o alcalde en funcions, i s’havia convertit en un poder fàctic dintre de l’Ajuntament. Ho va aprofitar per a fer bons negocis, però sobretot era conegut per les seves ocurrències. Home d’escassíssima cultura –gairebé no sabia escriure–, però molt astut i audaç, les seves frases servien per a caricatures i per a divertiment de la població. Com aquella que deia: per a portar bé un Ajuntament l’important són les tres emes: ministració, ministració i ministració. Es va fer famós per les seves piquiiponades de l’estil, és sifilític (per filatèlic), o el pitjor tirà de la història va ser el Tirà de Bergerac. Per a Pich i Pon, el caviar eren ous de centurió, però amb una espasa a la mà se sentia com un radiador romà. Una altra perla, cal que cadascú visqui al seu poble, els francesos a França, els anglesos a Anglaterra, els murcians a Múrcia i els belgues a Belgrad. Divertidíssima però certa.

Carles Pi i Sunyer, a la portada de ‘Catalunya Ràdio’ l’agost de 1934

La victòria electoral del Front Popular, el 1936, va permetre la tornada a l’alcaldia de Carles Pi i Sunyer, que va haver d’enfrontar-se als primers mesos de la Guerra Civil fins que va ser anomenat Conseller de Cultura de la Generalitat i el va succeir Hilari Salvador. Pràcticament l’únic alcalde que ha tingut Barcelona d’origen obrer. El seu pare i quatre germans, pescadors de la Barceloneta, van morir en un temporal quan ell tenia 12 anys. Fou l’últim alcalde republicà, que va enterrar en nom de la ciutat els milers de barcelonins morts en els bombardeigs feixistes, el que va dirigir l’evacuació de la Casa Gran abans que arribessin els vencedors. Després es va exiliar a Londres i va tornar a Barcelona el 1960, on va morir sis anys més tard.

Hilari (‘Lari’) Salvador

Roda el món i torna al Born
Hem vist com les tupinades, a base d’utilitzar el vot de persones mortes, eren freqüents en l’època de la Restauració, i que va costar molt de temps eradicar aquesta pràctica infame. Doncs bé, sembla que, ara, el mateix sistema torna a treure el cap, si més no en el cas de les persones que viuen a l’estranger i volen votar. D’entrada es troben amb una sèrie d’obstacles que fan que difícilment puguin exercir el seu dret a vot, i després tenen sospites fonamentades de tupinades del mateix tipus que cent anys enrere. El seu nombre no és menyspreable i és un escàndol que a més d’haver d’emigrar del país per falta d’oportunitats, en la majoria dels casos, no puguin participar en les eleccions. No ajuda gens a dissipar aquestes sospites, l’adjudicació a dit del recompte electoral a l’empresa militar INDRA, que en les últimes eleccions municipals i autonòmiques va donar alguns resultats estrambòtics, com que el primer lloc a León estava encapçalat per la Falange Española, i d’altres per l’estil…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »