Repescant el passat | Barcelona i la guerra de Cuba
Gaziel explica com va viure, quan tenia de nou a onze anys, la guerra de Cuba, de com va copsar les vivències que aquest desastre colonial va produir a l’escola, a casa seva, a la ciutat i fins i tot a tot al país. Fa que ens puguem traslladar amb facilitat a aquella Barcelona de finals del segle XIX, i tinguem alguna sorpresa en comprovar quina mena de sensacions imperaven en aquella època no tan llunyana en el temps, però sí en la manera de fer i sentir.
1322
post-template-default,single,single-post,postid-1322,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Barcelona i la guerra de Cuba

Les Memòries del que va ser l’insigne director de La Vanguardia, Gaziel –pseudònim d’Agustí Calvet (1887-1964)– recullen en un capítol, “La pèrdua de les colònies vista per un adolescent (1896-1898)”, l’efecte que li va causar el gran desastre colonial. Explica com ho va viure un noi d’entre nou i onze anys, de com va copsar les vivències que aquests esdeveniments van produir a l’escola, a casa seva, a la ciutat i fins i tot a tot al país. Fa que ens puguem traslladar amb facilitat a aquella Barcelona de finals del segle XIX, i tinguem alguna sorpresa en comprovar quina mena de sensacions imperaven en aquella època no tan llunyana en el temps però sí en la manera de fer i sentir.

Diu Gaziel : “Es pot dir que la generació de la qual formo part obrí els ulls a la raó i començà a fer-se una vaga idea de les coses del món, enmig de la bogeria col·lectiva que encegava tot Espanya, almenys l’Espanya oficial. I aquell deliri de grandeses contrastava bàrbarament amb les desferres humanes, els repatriats de Cuba i Filipines –ferits, esguerrats i malats– que, essent Barcelona un port on venien a atracar els transatlàntics, ens arribaven contínuament.”

A l’escola on anava el joveníssim Gaziel , els Jesuïtes de Casp, segons les seves paraules es respirava una atmosfera patriotera, catòlica i idealista. En canvi, a casa seva, el seu pare era un convençut que pel camí de la guerra s’anava a la catàstrofe. Per tant, el noi rebia al vespre unes dutxes reparadores, força realistes, que feien de contrapès de l’ambient entusiàsticament bèl·lic del col·legi. Els herois dels escolars d’aquella època eren el general Polavieja, enviat a Filipines, i el general Weyler, a Cuba, que eren reproduïts en tots el cromos de les criatures. En política, Cánovas, cap del partit conservador, tot i ser el polític més sagaç de la Restauració, havia marcat el camí: “ Hasta el último hombre, hasta la última peseta.”

La propaganda de la premsa patriòtica i les notícies oficials –el “xim-xim” com es deia llavors– creaven una atmosfera exaltada, que els infants bevien ingènuament. Aquella generació va quedar profundament marcada pels fets del 1898. D’aquesta manera ho explica en Gaziel: “I nosaltres, els infants espanyols nascuts a les darreries del segle XIX, i que obríem tot just els ulls a la vida col·lectiva quan s’apropava l’abominable desastre, era natural, era fonamentalment necessari, que creguéssim en la nostra pàtria i en el nostre exèrcit, els estiméssim amb deliri, sense coneixements ni reflexió de cap mena, i els tinguéssim com la millor i la més invencible del món, per les mateixes raons o, més ben dit, per la manca total de raons i la plenitud absoluta d’instints, que ens feien creure també que els nostres pares eren un sants, els nostres mestres uns savis, els nostres germans i amics uns anyells i les dones uns àngels.”

Cal no oblidar que Franco va pertànyer a aquesta generació, tot i que era cinc anys més jove que Gaziel. La seva infantesa va coincidir amb l’època de la màxima decadència d’Espanya, que ell sempre va atribuir als polítics i al suposat liberalisme de la Restauració. Paul Preston, el gran historiador britànic explica en detall aquestes circumstàncies que tan van influir en la mentalitat del sinistre dictador en la seva obra “Franco, el gran manipulador.

El ‘Maine’, enfonsant

La voladura del “Maine”
Els fets es van precipitar dramàticament a principis del 1898 amb la voladura del cuirassat nord-americà Maine, que havia fondejat recentment al port de l’Havana. La destrucció del vaixell –les causes de la qual encara no s’han aclarit– va ser un esdeveniment molt greu i va precipitar la guerra hispano-nord-americana. Gaziel explica l’ambient pro-bèl·lic que es vivia aleshores a Barcelona: mentre els nanos jugaven al col·legi a fer volar uns coets rudimentaris anomenats “Maine”, va tenir lloc a la ciutat una gran manifestació en favor de la pau. El futur periodista ens reprodueix les paraules del seu pare al voltant d’aquest últim fet: “Els manifestants tenen raó. Ja fa dos o tres anys que Pi i Margall ho ve dient des d’El Nuevo Régimen: si no es dóna l’autonomia, això acabarà molt malament. Maura és del mateix parer; i a tot Catalunya, si fa no fa, pensem igual. Però al pobre Cánovas, perquè era l’únic governant que tenia pit per a fer-ho, i perquè anava a fer-ho, li costà la vida.” Efectivament, el cap del partit conservador havia estat assassinat un any abans mentre prenia les aigües en un balneari basc. Però l’arxi-conservador Diario de Barcelona, el Brusi, afirmava molt seriosament, el 18 de febrer del 1898, que la manifestació “estaba compuesta de revolucionarios, masones, espiritistas y republicanos”.

Mentrestant les hores tèrboles s’atansaven: el govern espanyol estava immobilitzat per la por i a Barcelona van començar les captes patriòtiques, els concerts, les representacions teatrals a benefici dels pobres soldats de Cuba i de Filipines, cada vegada més nombrosos i tràgics, que eren desembarcats a Barcelona. Poc després, van començar les manifestacions patrioteres, sobretot d’estudiants. Davant de la Universitat hi havia de manera permanent una orquestra de cecs que tocava contínuament La Marcha de Càdiz –l’himne patrioter per excel·lència– barrejada amb La Verbena de la Paloma i La Revoltosa, corejades pels estudiants amb eixordidores visques a Espanya i moris al govern.

El dia que els E.U. van presentar un ultimàtum a Madrid, el 20 d’abril del 1898, a Barcelona als toros, gran afició dels barcelonins en aquell moment, un grup de manifestants comparegué a l’arena amb una gran bandera espanyola. I al Liceu, aquell vespre, cada cop s’interrompia la funció i tothom dempeus. Un dia en què es representava l’òpera Manon, a la qual van acudir els pares del noi, a causa d’aquelles expansions patriòtiques, a quarts de dues de la matinada, encara no havia començat el quart acte.

Aviat es van posar a la venda una munió de targetes postals, amb imatges de porcs embolicats amb la bandera ianqui. Els nord-americans, vistos des d’Espanya, eren una colla de botifarrers i cansaladers, sense cultura ni moral de cap mena. “A los Estados Unidos –va escriure el mateix Brusi– hay que tomarles como son y tratarles en consecuencia(…). Es necesario que transcurra mucho tiempo antes no adquieran el aspecto, las costumbres y los procedimientos de las naciones civilizadas. I la gent creia fermament que els ianquis eren quasi uns bàrbars, sense valor tècnic ni experiència militar. Arrossegada per les campanyes de premsa i les consignes patrioteres, una gran quantitat de ciutadans espanyols estava convençuda que derrotar els Estats Units era cosa de bufar i fer ampolles.

Però, per al seu pare les coses no eren tan senzilles. Arran d’una manifestació de la Unió Catalanista, partidària que es demanés la pau, que va causar una gran consternació al jovenet Gaziel, el seu pare a l’hora de sopar va dir amb tota tranquil·litat: “Tot i que el teu germà (referint-se a la seva dona) i els seus companys de la Unió Catalanista són uns bufanúvols, trobo que aquesta vegada ho encerten molt més que tants personatges de Madrid i d’aquí, que passen per unes llumeneres…”

El despertar
El despertar fou terrible. Amb el desastre de Cavite a Filipines i la desfeta de l’esquadra de l’almirall Cervera a Cuba, Gaziel explica que va passar uns dies esgarrifosos. Ho resumeix així: “Jo era un pobre noiet patriota.” Però, al país, de seguida, tothom es va afanyar a tirar terra a sobre el que havia passat. “No en parlem més, no en parlem més!”, és la terrible exclamació que, periòdicament, no fa més que llençar la gent conservadora i assenyada d’Espanya, diu l’escriptor en les seves Memòries.

Aquell desengany, que van patir els infants de la lleva de Gaziel, va marcar profundament aquella generació i no tan sols l’anomenada generación del 98. Perquè no només va ser la catàstrofe col·lectiva, sinó la forma en què es produïa: la manca de tota previsió i eficàcia a dalt , i la indiferència absoluta, enigmàtica, amb què a baix fou rebuda. Va ser la primera pedra del profund pessimisme lúcid del futur Gaziel, juntament amb la severa neurosi del seu pare, mai no tractada, que tant va contribuir a la seva manera de pensar, i que ara, després d’anys d’oblit, alguns intenten repescant per tal d’apuntalar una improbable tercera via, a la que no es veu gaire recorregut.

Ara bé, per a Gaziel, la clau de tot plegat va ser que era una guerra feta exclusivament per als que anaven a cavall, però amb la sang i la suor dels qui anaven a peu. A Cuba, entre els espanyols que componien la tropa no hi morí ni un fill de casa bona: 1.500 pessetes era el preu que costava comprar un substitut. Era tanta, aleshores, la misèria del poble espanyol –sobretot a la immensitat de terres mig ermes o mal conreades pels propietaris– que sobrava gent enlluernada per les 1500 pessetes, i n’hi havia per triar i remenar. Fins i tot, els militars de carrera, els oficials de l’exèrcit, quan els tocava el torn, també podien escollir entre anar o no anar a lluitar a les colònies.

Era el meravellós sistema de la Restauració borbònica, tan elogiat i enyorat en molts llibres d’història que jo vaig estudiar!

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »