Repescant el passat | EL PES DE LA HISTÒRIA : EL COMERÇ ATLÀNTIC
Estem davant d’una crisi sistèmica, cosa que vol dir que el sistema actual està esgotat i cal dissenyar un nou model capaç d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Per tant, una crisi sistèmica és una cosa molt diferent d’una recessió. Ara bé, això no és nou en la història de la humanitat. A grans trets sabem com van evolucionar diverses conjuntures crítiques al llarg de la història. N’hem seleccionat una: la crisi derivada de la les repercussions del comerç atlàntic.
1305
post-template-default,single,single-post,postid-1305,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

EL PES DE LA HISTÒRIA:
EL COMERÇ ATLÀNTIC

Les conjuntures critiques són els grans esdeveniments que pertorben l’equilibri polític i econòmic d’una o diverses societats. És del tot evident que ens trobem en una d’aquestes conjuntures: el paradigma del creixement econòmic sostingut s’està esmicolant; els recursos fòssils i també tots els altres són limitats i som molt a prop d’aquest límit. Aquesta és la raó de fons de l’actual sotrac. Fa anys, potser des dels 70, però amb claredat des de l’última dècada del segle passat, és ben palès l’esgotament del model. Es va emmascarar a base de convertir el crèdit en el motor del sistema. El boom dels anys passats va alentir l’augment de l’atur, però a costa de l’endeutament.

Els entesos asseguren que estem davant d’una crisi sistèmica, cosa que vol dir que el sistema actual està esgotat i cal dissenyar un nou model capaç d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Per tant, una crisi sistèmica és una cosa molt diferent d’una recessió.

Ara bé, això no és nou en la història de la humanitat. A grans trets sabem com van evolucionar diferents conjuntures crítiques al llarg de la història. N’hem seleccionat una: la crisi derivada de la les repercussions del comerç atlàntic. De tota manera, la conjuntura actual és molt més crítica ja que afecta simultàniament a tota la humanitat i la solució només pot ser global, no violenta sinó a base de la concertació. Tots anem en el mateix vaixell. Ara bé, com diu l’ecosociòleg Ramon Folch, el sistema econòmic mundial és un immens transatlàntic, la maniobralitat del qual és complexa. És com dir al Titànic: canvi total de rumb, de 180º. Les inèrcies sociològiques no es combaten d’un dia per altre.

Això no obstant, les societats humanes, avui organitzades en països, tenen entre elles diferències a vegades petites, altres no tant, que poden suposar resultats molt diferents a la llarga. Això és el que ha passat històricament. És allò que comentem tot seguit:

El comerç atlàntic com a conjuntura crítica

És fàcilment observable com el comerç atlàntic –arrel del descobriment d’Amèrica- va generar prosperitat en uns països i decadència i misèria en altres.

En el cas de la monarquia hispànica, els Reis Catòlics van posar les bases d’un creixent absolutisme, que es va veure molt reforçat amb l’arribada de metalls preciosos procedents d’Amèrica. La plata es va descobrir en grans quantitats a Guajanato i Zacatecas (Mèxic) i després encara més al Perú (Potosí). La monarquia s’apropiava d’una quota –el quinto real– de qualsevol botí de la conquesta i també de l’extracció de les mines. Cal tenir en compte que malgrat l’arribada massiva de l’or i plata americans la monarquia no en tenia prou per afrontar les ingents despeses militars que suposava el manteniment de l’Imperi. Aleshores es va recórrer a dues mesures clàssiques –malauradament encara vigents avui dia-, el sobreendeutament i una pressió fiscal brutal.

La monarquia es va endeutar primer amb banquers a alemanys i després genovesos. El fet d’utilitzar banquers estrangers era degut al fet que l’expulsió dels jueus havia eliminat uns agents econòmics especialitzats que requerien tant l’ús de les diferents monedes en circulació –maravedís, ducats, florins, et..- com el càlcul dels interessos corresponents. Els successius impagaments en el segle XVI I XVII van acabar arruïnant a uns i a altres.

Cinquena Fiesta de Jóvenes de la Real Asociación de Hidalgos de España, al Museo del Traje de Madrid

Però molt pitjor va ser la pressió fiscal desbocada sobre la població dels “pecheros” de Castella, és a dir, aquells que no eren nobles i per tant no estaven exempts d’impostos. La manera d’escapolir-se dels nombrosos i altíssims impostos, no era, com ara, a base de paradisos fiscals i SICAVS, sinó tot aconseguint una carta d’hidalguía. Això va provocar en aquesta època una veritable mania hidalguista; hi havia catorze tipus d’hidalguia, algunes de les quals s’obtenien per compra. Però s’entén, era una manera d’evitar una pressió fiscal tremenda. Aquest afany confiscatori de la hisenda va arruïnar primer la manufactura castellana, a continuació va disparar el nombre de vocacions religioses per a escapar de la misèria, i a poc a poc va anar paralitzant l’economia. Però cal recordar que la gran noblesa xuclava tota mena de “mercedes” i “prebendas” amb les quals el rei comprava el seu favor. El formidable mecanisme de succió funcionava de la següent manera: la noblesa obtenia càrrecs, privilegis, rendes i vassalls i jurisdiccions a Castella, més rebaixes dels tipus d’interès que pesaven sobre els seus quantiosos deutes –els censos– i lleis que defensaven la integritat dels seus patrimonis, els anomenats mayorazgos, que van incrementar el seu poder econòmic de manera espectacular, però que van reduir les terres agrícoles susceptibles de ser venudes i comprades, és a dir, a la llarga van perjudicar greument el desenvolupament d’una agricultura moderna i van posa les bases dels grans latifundis actuals a Andalusia i a Extremadura.

Sevilla i el Guadalquivir al segle XVI

Per altra banda, tot el comerç es concentrava en un gremi de Sevilla; era la manera com la monarquia controlava la seva quota de riquesa d’Amèrica. La base estreta i monopolitzada d’aquest comerç va impedir l’aparició d’una amplia classe de mercaders que tinguessin oportunitats d’intercanvi de mercaderies amb les colònies. Fins i tot el comerç entre regions colonials estava fortament regulat. Per exemple, un comerciant de Nueva España (Mèxic) no podia comerciar amb un altre amb seu a Nueva Granada (Colòmbia). Aquestes restriccions internes en l’Imperi colonial van acabar per reduir la prosperitat tant de la part europea com de l’americana. Les Corts de Castella, representants de les ciutats, van quedar silenciades després de la garrotada de l’aixecament dels Comuneros -revolta de les ciutats castellanes contra les imposicions fiscals de Carles I que necessitava molts diners per tal d’obtenir el títol d’emperador. Les Corts d’Aragó no hi pintaven res en aquest afer intern de Castella i prou feina tenien a defensar-se de la voracitat fiscal del rei. La monarquia, a més de monopolitzar el comerç i no assegurar els drets de propietat dels que s’arriscaven en qualsevol activitat econòmica productiva, venia càrrecs , sovint hereditaris, cobrava impostos agrícoles a uns pagesos extenuats i fins i tot venia immunitat enfront de la justícia.

En canvi, a Anglaterra, la Corona anglesa no podia controlar tot el comerç amb l’estranger i això va fer que els grups que s’oposaven a l’absolutisme fossin els principals beneficiats del comerç atlàntic. Van aprofitar a fons les oportunitats obertes per aquesta conjuntura crítica. A principis del segle XVII, a Anglaterra el Parlament va aconseguir una llei que prohibia al rei –Jacob I– crear nous monopolis nacionals, però no va poder fer res amb els internacionals que es basaven en el comerç naval. Certament, els monopolis eren el pal de paller de les institucions econòmiques extractives del segle XVII. La seva eliminació va ser una lluita constant del Parlament anglès que va culminar amb la Revolució Gloriosa de 1688. Altres aspectes importants que es van aconseguir van ser la redistribució de la càrrega impositiva i el reforçament de les finances. De fet, la Revolució va transformar les institucions polítiques angleses, tot fent-les més pluralistes, i va posar les bases per a unes institucions econòmiques més inclusives. La centralització política va tenir un fort contrapès en el pluralisme social i polític. Les bases per a la Revolució Industrial estaven posades.

Les conseqüències econòmiques de les institucions polítiques i econòmiques extractives de l’Imperi hispànic eren, segons els estudiosos Acemoglu i Robinson, previsibles. Durant el segle XVII Anglaterra es dirigeix cap el creixement econòmic i a una ràpida industrialització i l’Espanya dels Àustries s’encamina cap un declivi econòmic generalitzat. A principis del segle XVII, en aquest últim país, una de cada cinc persones vivia en zones urbanes. A finals d’aquell segle, la xifra era una de cada deu, a causa de l’empobriment de la població. Les rendes hispàniques minvaven –no gaire les de la noblesa -, mentre que Anglaterra s’enriquia.

La persistència i l’enfortiment de l’absolutisme de la monarquia hispànica, mentre que a Anglaterra aquest sistema de govern va ser extirpat per la “Revolució Gloriosa”, és un clar exemple de com les petites diferències importen molt durant les conjuntures crítiques , en aquest cas el descobriment del continent americà.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »