Repescant el passat | La identitat europea
1269
post-template-default,single,single-post,postid-1269,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La identitat
europea

Inicialment, el concepte d’Europa, no només com una denominació geogràfica sinó com la designació col·lectiva que identifica una sèrie de d’homes i dones com a europeus, va sorgir amb la idea de definir unes societats que suposadament eren al cim de la civilització i que les distingia de “les altres”. Era, en molts sentits, un concepte banyat de racisme.

Fins fa poc, no hi ha hagut gaires intents d’escriure una història del continent europeu, més aviat el que s’ha fet és europeïtzar la història del món, tot considerant els europeus i els seus parents, els nord-americans -no els llatinoamericans- com l’avançada del progrés humà. Es tractava, bàsicament, de justificar la riquesa obtinguda pels europeus, intentant contrarestar la idea, molt estesa entre els pobles colonitzats, que aquest enriquiment estava basat en el seu espoli.

Però, des de fa un temps, s’ha aparcat la idea de legitimar “l’excepcionalitat europea” per intentar buscar una fonamentació històrica a l’actual Unió Europea. Si deixem de banda els antecedents llunyans, com la pau de Westfàlia del 1648 -que és el primer cop que els governants van parlar en termes civils i no com a membres de la cristiandat-, i el Congrés de Viena del 1814-15 -que és la primera reunió internacional que es va fer en nom de les potències europees-, ens trobem que els orígens de la Unió Europea no tenen res a veure amb els antecedents esmentats, sinó en iniciatives econòmiques, d’entrada, molt modestes. Per exemple, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, que va començar a funcionar el 1952 i que va ser seguida, el 1957, per la Comissió Econòmica Europea, mitjançant el tractat de Roma. Tot plegat va ser transcendental en el terreny econòmic i, fins i tot, en el de les relacions internacionals, però sense que impliqués una unió política real.

Últimament, l’esforç per donar alguna mena de contingut polític a la Unió Europea explica que s’hagin multiplicat els intents de construir una història d’Europa que la legitimi, com ho van fer les històries suposadament nacionals patrocinades pels governs del segle XIX, que van voler legitimar els estats nació moderns, tot inventant genealogies que anaven fins a la prehistòria.

Aquesta fal·làcia de matriu estatista ha obligat i continua obligant els historiadors a treballar a partir dels marcs polítics actuals, artificialment projectats cap enrere, ignorant de forma deliberada que les fronteres actuals dels estats europeus no tenen res de “natural”. Són el resultat de segles de guerra, d’expulsions i migracions forçades, d’operacions de neteja i de genocidi cultural, que s’han produït sobretot al segle XX, arran de de les dues guerres mundials. Per exemple, quin sentit té fer una història d’Europa a base de comparacions entre unes inexistents França, Alemanya o Itàlia medievals?

Confusió entre estat i nació

Tot plegat arrenca, segons l’historiador Josep Fontana, de la nefasta confusió entre un fenomen cultural i de consciència, com és el de nació, i el fet polític de l’estat, el fonament del qual caldria trobar-lo en el contracte social i no en la història comuna. La manera com els estats nació han pretès cohesionar, o millor dit, compactar les diverses tradicions culturals, absorbint-les en una de dominant, va funcionar molt bé al segle XIX i la primera meitat del XX.

Un element bàsic per a lligar aquest “allioli” va ser l’ensenyament obligatori de la “història nacional”, com la que vam patir en els anys del franquisme i a la imposició d’una llengua nacional contra els “dialectes” i el “patois” ( i això encara dura…). Però, en les darreres dècades, s’ha produït una fragmentació de les velles estructures estatals, com en el cas de l’imperi soviètic, i els nous estats s’han llançat a fabricar històries nacionals. Com a resultat, aquesta manera d’entendre el passat, projectant-lo enrere, ha començat a ser qüestionada.

El català va ser prohibit en el franquisme

Desfer la mitologia que confon l’estat amb la nació és del tot necessari si volem entendre la història i manejar-nos amb comoditat i realisme en el present. És ben clar que la immensa majoria d’estats són en el seu origen multinacionals, basats en un patriotisme de mites fundacionals, construïts sobre un racisme identitari, en contra de basar-se en un contracte social, que a canvi de la seva renovació exigeixi a l’estat la prestació de serveis socials, que se suposa que aquest té l’obligació de proveir.

Una història legítima d’Europa, per tant, de cap manera pot ser la història dels estats actuals projectada cap enrere, sinó una que expliqui com es van establir les relacions entre els habitants dels diferents espais del continent al llarg del temps. D’una Europa atlàntica, que va d’Islàndia fins a Gibraltar, passant per Galícia o bé d’una Europa mediterrània on durant més de tres mil anys s’ha parlat una mena de “lingua” franca del comerç que permetia que tots els seus habitants s’entenguessin.

Hi ha un munt d’estudis sobre estats europeus inexistents en les èpoques medieval o moderna, però ben pocs que parlin de les migracions, de les rutes de comerç que unien el Bàltic amb la mar Negra, de la transhumància de pastors i ramats per sobre de les fronteres polítiques, dels camins dels venedors ambulants que recorrien tot el continent, de les rutes que van seguir els dissidents religiosos, de fenòmens culturals com els que va provocar l’expulsió dels jueus sefardites de la península ibèrica, de la difusió de les idees racionalistes de la Il·lustració, transmeses a través de llibres que cap censura europea no va poder deturar, etc…

Trets definidors: cultura clàssica i cristianisme?

Quins trets definitoris d’una possible identitat, que va sorgir a través d’aquests intercanvis, es poden trobar? La tradició acadèmica n’ha parlat de dos: la cultura clàssica i el cristianisme. El mite dels orígens clàssics va sorgir a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan determinades elits europees senten la necessitat de definir-se en contraposició als “primitius” i “salvatges” habitants dels nous continents que es disposen a conquerir i explotar. Pel que fa al cristianisme, a Europa, era molt menys general del que s’ha explicat. A tall d’exemple, la conquesta religiosa dels camps europeus és del segle XVII, quan les missions recorrien els pobles, intentant acabar amb una cultura que barrejava les velles creences lligades a la terra amb elements cristians. De fet, encara avui les processons, les romeries de diverses verges, ens parlen més d’aquestes cultures ancestrals que no pas de manifestacions pròpiament cristianes.

En realitat, quan s’estudia la formació d’una identitat europea en l’època medieval, es descobreix que Europa era una terra de frontera, permeable a la circulació de mercaderies, homes i idees, on els substrats clàssic i cristià es fonien amb els de les velles cultures europees i amb les aportacions de la tècnica i de la ciència. També es pot observar que la construcció d’una cultura genuïnament europea va molt lligada amb els successius fracassos de reconstruir el marc d’un imperi i amb la impotència de l’Església en la seva pretensió d’imposar normes rígides per a controlar el pensament.

Per tant, els grans trets que han permès forjar aquesta cultura són, bàsicament, dos: d’una banda, la tradició de les lluites contra el despotisme dels imperis –des del Sacre Imperi Romanogermànic o el de Napoleó o el d’Hitler- que va conduir al desenvolupament de sistemes de govern representatiu; i d’altra, l’elaboració d’una cultura racional i crítica, que partint del munt d’heretgies de l’època medieval culmina amb una nova heretgia, que anomenem la Il·lustració.

Aquesta doble tradició va inspirar una lluita sostinguda per les llibertats individuals i pels drets humans des de la Revolució Francesa, i més endavant, des de la Primera Internacional pels drets socials (educació i sanitat públiques, pensions…). Aquesta societat, a partir de 1939, va associar, de manera força majoritària, la lluita contra el feixisme -és a dir, contra l’imperi- amb l’establiment de l’estat del benestar.

Josep Fontana_Foto: Pere Tordera

Aquests valors europeus, segons el professor Fontana, són avui amenaçats per una perillosa involució, nascuda als anys 70 del segle passat als Estats Units. El resultat d’aquesta campanya ha estat la contrarevolució ideològica que estem vivint, finançada per grans fundacions privades que controlen cadenes de televisió, de diaris, i que paguen càtedres universitàries per a defensar la llibertat d’empresa contra l’Estat, per a evitar el control de les activitats depredadores del medi ambient i per a deixar desprotegits els consumidors davant dels abusos de les grans empreses industrials i financeres.

Com a conclusió, una història d’Europa que faci justícia a la seva tradició de defensa dels drets humans i dels drets socials hauria de servir per a defensar-nos avui, en aquests moments prou difícils, de l’assalt d’una contrarevolució que pretén negar aquells ideals, que són fites essencials de la nostra història.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »