Repescant el passat | El fracàs de l’Estat liberal: la toga i l’espasa
1241
post-template-default,single,single-post,postid-1241,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

El fracàs de l’Estat liberal: la toga i l’espasa

Aprincipis del segle XIX, després de la guerra contra Napoleó –]en la qual, per cert, les ments més lúcides d’Espanya, els anomenats afrancesats, que veien en el model francès un mètode de modernització política i econòmica del país, van ser tractats de traïdors i perseguits fins a l’exili– les classes dominants comencen a ser conscients de la decadència d’Espanya i de les seves implicacions, sobretot en política exterior. Com a conseqüència a la mort del rei Ferran VII, el 1833, s’abandona el clàssic absolutisme i s’intenta introduir el sistema liberal parlamentari, que aleshores començava a estendre’s per Europa i que s’associava a un benestar econòmic i social.

El mecanisme per a introduir un liberalisme “moderat”, és a dir, controlable, va consistir en un pacte entre les Corts i la monarquia. Arrel d’aquest pacte la ciutat de Madrid va canviar les funcions tradicionals de cort per les d’una capital liberal, amb un ull sempre posat en les capitals emergents d’aquell moment, París i Londres. El projecte era emular-les, però sense tenir en compte que cadascuna d’elles tenia al voltant un país ben articulat al qual servia i feia de referència. Ara bé, atès que no hi va haver cap canvi econòmic ni social rellevant, la capital va seguir amb molts dels antics vicis i maneres de fer de l’absolutisme borbònic. Així, en confondre la ciutat amb Espanya es va produir l’autoidentificació de Madrid amb l’essència de l’espanyolitat i per tant el centralisme va convertir en “antiespanyol” qualsevol postura que el qüestionés. I sobretot no va acceptar de cap manera les noves regles del joc liberal basades en la lliure competència. Ras i curt: Com va dir Tomaso di Lampedusa a la seva coneguda novel·la El guepard, “es tracta de canviar-ho tot, perquè en el fons res no canviï”.

Dues institucions de pes van ser utilitzades per aconseguir que la capital, Madrid, es confongués totalment amb l’Estat espanyol: la universitat i l’exèrcit.

El poder del Dret

El segrest de l’educació superior de tot el país en benefici de Madrid –concentració d’institucions universitàries i acadèmiques a la capital– va ser un element clau de la identificació de la capital amb l’espanyolitat. El primer pas va ser el trasllat de la Universitat d’Alcalà a Madrid el 1836. Calia anar a la capital del regne per a estudiar qualsevol tipus enginyeria i, fins i tot, el títol de doctor es va monopolitzar fins el 1954. Com a conseqüència d’aquesta concentració d’estudiants a Madrid, durant el segle XIX s’hi llicenciaven més de la meitat d’alumnes universitaris de tot el país, però, sobretot, era un sistema perfecte per a unificar les futures elits dirigents del país.

L’ex vicepresidenta Fernández de la Vega, amb els seus padrins del Consell d’Estat, Fernando Ledesma i Amelia Valcárcel

Per tant, la universitat liberal era un projecte polític i un dels trets més curiosos era que més de la meitat d’alumnes estudiaven Dret, per la senzilla raó que aquesta carrera proporcionava accés gairebé directe als organismes estatals. Els estudis científics i culturals no gaudien d’aquest avantatge, amb les derivades consegüents, del tot previsibles. A més, a través dels col·legis professionals obligatoris es va institucionalitzar un sistema fluid de relacions entre l’Estat i els diferents poders corporatius. La conversió de les universitats en extensions administratives de l’Estat es va duu a terme a través de les constitucions de 1868 i 1876, les quals reservaven places en el Senat per als catedràtics universitaris. Aquesta disposició és encara vigent en l’actual Constitució de 1978, però el més rellevant és que en l’actualitat els llicenciats en Dret continuen monopolitzant no només la justícia –el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial– sinó també moltes altres institucions de l’Estat, com el Tribunal de Comptes i el Consell d’Estat. A més cal tenir present el domini majoritari que tenen els togats en el Congrés i en el Senat.

Quant a l’administració de l’Estat aquests llicenciats controlen, encara avui, el llocs de lletrats a les Corts, als ministeris, a les autonomies i als ajuntaments i constitueixen el gros de l’administració, ja sigui com a inspectors de treball o d’Hisenda, o bé com a diplomàtics, secretaris i interventors de les corporacions locals. Per altra banda, com a notaris i registradors de la propietat, s’apropien d’una funció pública per a ús privat. Actualment el nombre de llicenciats en Dret a Espanya és molt superior al de França, Alemanya o Anglaterra.

Per aquesta raó, que, com hem vist, remunta al segle XIX, el legalisme de l’administració va en contra de qualsevol mena d’eficàcia, pateix els inconvenients de la burocràcia i com diu Oscar Pazos (2013) “crea un blindatge legislatiu per a la supremacia de Madrid, per damunt de la voluntat política, social i econòmica del país, de manera que tot interès particular contrari a la capital s’ha d’enfrontar a aquestes institucions madrilenyes, i tota expressió popular que no tingui el seu suport és jutjada per ells com a contrària al dret i a la llei que ells mateixos representen i que serà tractada, per tant, d’il·legítima, inconstitucional, i antidemocràtica”.

Ara bé, aquest estament jurídic-polític ha compartit el poder a Espanya amb l’estament militar. Aquesta convivència de militars i juristes en els òrgans de l’Estat indiquen amb claredat quin és el tipus d’organització del poder polític .

Militars al poder

En el segle XIX, els militars van gaudir d’una gran influència política i social bàsicament per dues raons: la primera, pel seu protagonisme en les guerres colonials i civils; la segona, en una societat pràcticament analfabeta, molt poc estructurada, de base agrària, on l’exèrcit era de les poques institucions amb una certes capacitats tècniques i logístiques. Un exemple el podem trobar en els enginyers militars, que alternaven les seves tasques amb les civils. Un altre va ser la Llei de Ferrocarrils, del 1855, que va ser aprovada amb el criteri decisiu dels militars, pel que fa a l’ample de via, amb els costos incalculables que això ha representat per a l’economia espanyola, i amb l’objectiu explícit de transformar Madrid en un centre de comandament logístic i estratègic, totalment al marge de les necessitats de desenvolupament econòmic del país.

Durant l’època de la I Restauració monàrquica (1874- 1923) els militars van passar a segon pla en la vida política perquè el sistema d’alternança de partits assegurava el control i l’estabilitat del país per part de les elits dominants, amb l’avantatge d’una aparença de règim liberal de cara a Europa. Però l’exèrcit va tenir un paper clau en dos esdeveniments molt rellevants de l’època de la Restauració: la pèrdua de la guerra de Cuba i el desastre d’Annual en el nord d’Àfrica.

El desastre d’Annual

El 1923, davant del perill de l’esfondrament del règim de la Restauració i la consegüent pèrdua de poder, l’Estat espanyol es va treure la màscara liberal i va recórrer al vell sistema decimonònic, el cop d’Estat militar. El rei, Alfons XIII, hi va tenir un paper decisiu, perquè les investigacions que es duien al Congrés dels Diputats l’assenyalaven com a responsable de la matança d’Annual, al nord d’Àfrica, on Espanya mantenia, des de feia més de quinze anys una penosa i poc brillant guerra que no donava a la Corona la glòria desitjada. El cop d’estat militar, protagonitzat pel general Primo de Rivera, a part del retrocés brutal de les llibertats individuals i col·lectives que va suposar la Dictadura militar, va propiciar una política econòmica que consistia en una nova concentració de poder a Madrid tot imposant una idea artificial i preconcebuda de bé nacional. El control de l’economia, durant aquells anys, era totalment en mans d’una burgesia de tipus burocràtic, amb aires de modernitat, però viciada d’origen, ja que les seves oportunitats professionals depenien dels seus contactes als ministeris, empreses públiques i organismes de l’Estat. Per principi, s’oposava a qualsevol innovació i a qualsevol forma de lliure competència. Aquesta burgesia enriquida i molts cops ennoblida en l’època del Restauració va ser el principal valedor de Primo de Rivera i la principal beneficiada de cada nova recentralització estatal a Madrid.

Quan el 1931 aquest sistema fa figa, l’exèrcit no va mai renunciar a imposar la seva visió ideològica del fet nacional espanyol. I això ho va demostrar amb claredat el 1936.

Un cop acabada la ferotge guerra el 1939, Franco va adoptar el programa econòmic i polític d’en Primo de Rivera i Madrid es va convertir en l’estat major econòmic, per tal de controlar una població aterrida i una economia de guerra. Però l’economia autàrquica d’en Franco va fallar encara més que la de l’anterior dictador. Les causes d’aquest fracàs les vam analitzar a“La gran depressió econòmica espanyola del segle XX: els anys 40 i 50”.(link)

Quan a partir dels anys seixanta, el fracàs evident de l’autarquia i les pressions exteriors van obligar a introduir una certa liberalització econòmica, el règim va retenir el control dels sectors econòmics d’interès nacional, mitjançant una trama de lligams, centrats a la capital, entre allò públic i allò privat. El cor d’aquesta economia intervencionista era el mercat financer, la banca, el sector energètic, les infraestructures i els sectors controlats pels col·legis professionals, com les farmàcies, el notariat i els registradors de la propietat. Empreses com Ibèria, AENA, Repsol, Renfe, Adif, Red Eléctrica i moltes altres, avui considerades estratègiques o “de bandera”, són les restes de la concentració franquista d’una Espanya militaritzada i condicionada, encara avui dia, per la perspectiva nacional-madrilenya de l’espanyolitat.

Així doncs, en l’actualitat Espanya és un dels països mes militaritzats d’Europa, bàsicament per dues raons: perquè importants institucions de l’Estat són entitats altament militaritzades i perquè també n’hi ha que no ho semblen, com per exemple “La casa del Rey”, que no és cap palau, sinó un quarter militar. Per posar un exemple d’institució militaritzada tenim el Consejo de Estado, òrgan no electe, presidit , encara avui, per càrrecs franquistes, el qual, a partir del 2018, inclou entre els seus membres l’ínclita ex-presidenta del govern del PP, Soraya Sáenz de Santamaría. Curiosament el Consejo de Estado comparteix edifici amb la Capitania General de l’Exèrcit, a la calle Mayor de Madrid. Per tant, és molt possible que a la Sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 li passés com a la Constitució de 1978. Dictada pels militars.

Finalment, el poder militar, que recull la pròpia Constitució actual en l’article vuit, deixa en les seves mans la defensa de l’ordenament constitucional i del sistema democràtic, així com altres funcions que es consideren defensa nacional. És ben bé allò de “atado y bien atado”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »