Repescant el passat | Leyenda negra española
1217
post-template-default,single,single-post,postid-1217,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

‘La leyenda negra española’

El ministre d’Exteriors d’Espanya, el socialista Josep Borrell, ha afirmat últimament que el judici contra “el Procés català” pot esdevenir una segona “llegenda negra”. Però què vol dir “la leyenda negra”? La RAE (la Reial Acadèmia Espanyola) defineix llegenda negra com a «opinió contra allò espanyol difosa a partir del segle XVI» i com a «opinió desfavorable i generalitzada sobre algú o alguna cosa, generalment infundada».

Rómulo D. Carbia, historiador argentí, va donar una definició àmplia del concepte: “abasta la llegenda judicis sobre la crueltat, l’obscurantisme i la tirania política. A la crueltat se l’ha volgut veure en els procediments que es van fer per a implantar la Fe a Amèrica o defensar-la a Flandes; a l’obscurantisme, en la presumpta obstrucció oposada per Espanya a tot progrés espiritual i a qualsevol activitat de la intel·ligència; i a la tirania, en les restriccions amb què s’hauria ofegat la vida lliure dels espanyols nascuts al Nou Món i als qui semblaria que s’hagués volgut esclavitzar sine die.”

El filòsof Julián Marías afirma que la “Leyenda Negra”és un fet extremadament inusual al llarg de la Història Universal, y la descriu així:

La Leyenda Negra consiste en que, partiendo de un punto concreto, que podemos suponer cierto, se extiende la condenación y descalificación de todo el país a lo largo de toda su historia, incluida la futura. En eso consiste la peculiaridad original de la Leyenda Negra. En el caso de España, se inicia a comienzos del siglo XVI, se hace más densa en el siglo XVII, rebrota con nuevo ímpetu en el XVIII —será menester preguntarse por qué— y reverdece con cualquier pretexto, sin prescribir jamás”. España inteligible (1985)

Interpretacions crítiques

Caricatura del neerlandès Theodor de Bry (1528–1598) mostrant la suposada crema d’indígenes a Amèrica.

En els últims 10 o 15 anys, alguns historiadors i escriptors, defensors del nacionalisme espanyol a ultrança, han publicat una sèrie d’obres amb títols com “La Leyenda espanyola. La hiedra de mil cabezas”, on rebutgen enèrgicament qualsevol aspecte d’aquest relat. Ara bé, tots estan d’acord que la llegenda arrenca com a mínim des del segle XVI i, que tot i que Espanya va perdre el seu Imperi fa gairebé 200 anys, aquesta encara dura. Les seves explicacions se centren bàsicament a considerar-ho com una reacció d’enveja i d’odi dels pobles rivals europeus i en segon lloc, a afirmar, per dir-ho d’una manera planera, que no n’hi havia per tant, ja que a Europa, per exemple, la persecució de bruixes havia provocat més víctimes que la Inquisició i que a Amèrica hi havia més prosperitat a l’època del domini espanyol que a partir de les independències. Tanmateix, tot plegat no explica la persistència en el temps d’aquest relat ni el fet que hagi estat interioritzat per la majoria d’espanyols.

L’origen històric de la “leyenda negra”

En buscar informació sobre el tema, sorprèn la quantitat immensa de llibres, pamflets, etc… que des del segle XVI fins el segle XVIII difonen per tot el món la famosa llegenda. És certament allò de la “hiedra de 100 cabezas”… Encara que es pot rastrejar l’origen del relat tant a la Península italiana, a partir del 1500, com a l’Imperi Germànic, hi ha alguns historiadors que hi afegeixen també la crítica dels jueus contra Espanya a partir del 1480, data de la creació de la Inquisició espanyola, que anava dirigida sobretot contra els falsos conversos. A partir de l’expulsió dels jueus, dels regnes de Castella i Aragó el 1492, l’actitud crítica de la població jueva es va generalitzar i la Inquisició va ser considerada pels jueus com “la quarta bèstia de la qual parla el profeta Daniel”.

Planxa n. 10 de Picard a Mémoires Historiques (1716) de Louis-Ellies Dupin. Una de les representacions més típiques de la Inquisició des del segle XVIII.

També hi ha diversos historiadors que han assenyalat el pes importantíssim de l’autocrítica espanyola en l’època moderna en la gestació de la llegenda negra. En aquest sentit va ser cabdal l’obra de Bartolomé de las Casas “Brevíssima relación de la destrucción de la Indias”. L’obra és una impressionant descripció de les crueltats i violències dutes a terme pels espanyols a Amèrica:

En estas ovejas mansas y de las calidades susodichas por su Hacedor y Criador así dotadas, entraron los españoles desde luego que las conocieron como lobos y tigres y leones crudelísimos de muchos días hambrientos. Y otra cosa no han hecho de a esta parte, hasta hoy, y hoy en este día lo hacen, sino despedazallas, matallas, angustiallas, afligillas, atormentallas y destruillas por las estrañas y nuevas y varias y nunca otras tales vistas ni leídas ni oídas maneras de crueldad, de las cuales algunas pocas abajo se dirán, en tanto grado que habiendo en la isla Española sobre tres recuentos de ánimas que vimos, no hay hoy de los naturales dellas doscientas personas.

Va ser publicada a Sevilla el 1552 i ràpidament es va traduir a diversos idiomes i publicar en moltes ciutats europees. L’impacte va ser enorme. Certament, va servir com a argument de les potències rivals per negar per raons morals el monopoli ibèric a Amèrica. Però, el més curiós és que en base a uns fets concrets -els primers cinquanta anys de la Conquesta-, s’estengués la condemna i el descrèdit als 300 anys de colonització en tots els seus aspectes. Ara per ara, això està per a explicar.

La independència dels Països Baixos

És en els Països Baixos on, per primer cop, es reuneixen tots els diversos fils de la “leyenda negra”. La independència d’Holanda serà el nucli catalitzador i es convertirà en un dels atacs propagandístics més violents contra l’imperialisme espanyol. No només l’Imperi espanyol perdrà aquest territori, sinó que, a més, hi deixarà la reputació. Aquí, doncs, apareix la llegenda sinistra al voltant del Duc d’Alba, que el convertirà o el mostrarà com un monstre cruel, assedegat de sang, que arriba fins als nostres dies; als nens holandesos se’ls espanta, encara avui, amb el seu nom si es porten malament. És pot afirmar, doncs, que la independència dels Països baixos va donar lloc al cànon de la “leyenda negra”. Com a resultat, s’ha mantingut fins avui la percepció de la intolerància religiosa espanyola, que es veuria reflectida tant en la persecució dels protestants per part de la Inquisició, com en la crueltat espanyola a Amèrica.

Sàtira britànica de 1740, publicada arran de la Guerra de l’Orella de Jenkins, en la qual es pot llegir la llegenda «Els espanyols construeixen castells en l’aire, els britànics li atorguen la seva importància al comerç».

Anglaterra i l’Armada Invencible

A finals del segle XVI,cap a 1588, la guerra no declarada que duien a terme els pirates anglesos contra els vaixells de l’Imperi hispànic havia arribat a un punt que Felipe II es va decidir a enviar la «Gran i Felicíssima Armada» per envair les Illes Britàniques. El fracàs de la missió és ben conegut i s’ha convertit en un dels punts més recurrents de la Llegenda Negra espanyola. Anglaterra ho considera un dels moments més brillants de la seva història; representa la superioritat moral i militar de la nació britànica, la victòria del protestantisme i el liberalisme enfront de l’obscurantisme romà. Sense l’Armada, és possible que els pamflets antiespanyols haguessin estat oblidats, però, ulls dels anglesos, en organitzar un intent d’invasió en tota regla els espanyols demostraven que totes les acusacions que se’ls havien fet fins al moment eren certes. Així, la propaganda va afegir dues noves característiques al caràcter espanyol: la covardia i la incompetència.

França i la II·lustració

Les crítiques franceses, pròpies d’un país veí i per tant rival, no haurien tingut major importància si França no s’hagués convertit durant la Il·lustració el centre intel·lectual d’Europa. La preeminència cultural de França a Europa i Amèrica va fixar el to del prejudici antiespanyol, i fins i tot antihispà de la interpretació històrica prevalent en els dos segles següents.

Una interpretació plausible seria la següent: cap a finals del segle XVI, les guerres de religió havien deixat clar que tractar d’aconseguir estats religiosament uniformes estava abocat al fracàs. Els intel·lectuals als Països Baixos i França van començar a afirmar que un Estat havia d’ocupar-se del benestar dels seus ciutadans encara que fos a costa de permetre l’heretgia. Ras i curt: tolerància a canvi de pau social. A partir del segle XVII, es va començar a discutir la llibertat de consciència i considerar que els estats que realitzaven persecucions religioses no només eren poc cristians, sinó que a més eren il·lògics.

Cap a finals del segle XVII ja començava a plantejar-se que la diversitat era més natural que la uniformitat, i que, de fet, la uniformitat perjudicava la riquesa d’un poble. Espanya, que havia entrat en decadència econòmica a mitjans segle XVII, n’era la demostració: l’expulsió dels jueus i altres ciutadans industriosos, rics i lleials, en seria l’explicació. A més, en el cas espanyol, les confiscacions i multes de la Inquisició havien agreujat el problema, ja que dirigien els diners cap a àrees no productives, com, per exemple, l’Església. L’existència de la Inquisició només es podia explicar per la imposició de la força o perquè l’esperit de la gent estava afeblit, però mai per voluntat pròpia. La conseqüències van ser fonamentalment dues: e lterror de la població per a qualsevol cosa nova -política, intel·lectual o científica- i el desinterès de cara a l’aprenentatge. Espanya, malgrat el Segle d’Or i que la Inquisició, en general, s’ocupava exclusivament d’assumptes doctrinals, se la representa a partir del segle XVII com un país sense literatura, art o ciències, perquè finalment la Inquisició hauria anestesiat totalment la població. Això quedava demostrat en el crit, “Vivan las caenes”amb el qual la majoria d’espanyols van rebre Ferran VII, “el Deseado”. O sigui “Visca la submissió”.

Del segle XIX al XXI

Cal no oblidar, tampoc, que tant en el segle XIX, les cruels guerres carlines –guerres civils, de fet– com en el segle XX, la ferotge i atroç Guerra dels Tres Anys, també coneguda com a Guerra Civil, van contribuir a mantenir l’argumentari principal de la “leyenda”. La Transició, en canvi, va suposar un retrocés en la consolidació de l’antic relat.

Com a conclusió, i tornant al principi de l’article, segurament el ministre Borrell té raó: el judici al “Procés català” es pot convertir, de nou, en un altre potent argument de la “leyenda negra espanyola”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »