Repescant el passat | Espanya, capital Turquia?
1184
post-template-default,single,single-post,postid-1184,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Espanya,
capital Turquia?

‘Visita a la presó a Catalunya’ és el títol de l’article que Can Dündar va publicar el 30 de gener de 2019 a Die Zeit, una de les capçaleres més prestigioses d’Alemanya, com a columna d’opinió.

El periodista turc Can Dündar

Qui és Can Dündar? Doncs, era l’editor en cap del diari turc Cumhuriyetés fins que va autoritzar la publicació d’un material en què es veuen agents del servei d’intel·ligència turc passant la frontera amb Síria carregats d’armes per a grups gihadistes. Per haver publicat aquell article, va ser detingut, acusat de traïció i, durant el judici, van provar d’assassinar-lo. D’ençà del 2016, viu exiliat a Alemanya. Fa cent anys que Cumhuriyetés és el diari de referència a Istanbul i aquests darrers anys ha patit els atacs constants del govern turc. Dündar, des de l’exili, ha esdevingut la veu pública més potent en defensa de la llibertat d’expressió al seu país i això, en bona part, és gràcies al suport de la premsa alemanya i internacional, que el considera un heroi.

El periodista turc descriu la seva visita a Jordi Cuixart a la presó i diu: “Veure’l darrere el vidre em va causar una sorpresa amarga. Fa només tres anys, jo era en una gàbia de vidre per acusacions semblants a Istanbul.” En el subtítol, la part més visible de l’article, Dündar fa una afirmació que deu haver fet alçar les celles a més d’un: “A Espanya també hi ha presó preventiva sense càrrecs. Putin i Erdoğan n’estarien encantats.”

El model turc

El model turc, doncs, representa la incapacitat per acceptar la pèrdua d’hegemonia imperial i practicar una terrible reconversió en la qual la diversitat passa a ser concebuda i tractada com una amenaça. Espanya, com ens mostren, des de fa temps, els deliris de grandesa de les seves elits polítiques, ha optat, fins ara, per aquest darrer model.

Vegem-ho: segons l’historiador Xavier Díez, Espanya i Turquia comparteixen molts elements històrics: per exemple, el fet geogràfic d’estar situades a la perifèria europea. Totes dues mantenen una tradició autoritària que ve de molt lluny,i una arrelada cultura de la desigualtat i el privilegi asimètric. Comparteixen un mateix desdeny per la diversitat lingüística i cultural, tot considerant-la un “fet contra natura”. A més, tracten la identitat com si fos un assumpte religiós, la qual cosa és especialment peluda en els cultes nacional-religiosos de tipus monoteista. Tots dos països semblen incapaços de superar el seu passat o reconèixer els seus crims (el genocidi armeni, negat encara ara pels turcs, considerat el primer genocidi del segle XX; o l’holocaust espanyol denunciat per l’historiador Paul Preston i que tampoc no ha estat reconegut per l’Estat espanyol). Cap dels dos no han superat la pèrdua de l’Imperi i l’antiga hegemonia i intenten, sempre que poden, l’expansió exterior mentre experimenten pobresa material i cultural en l’interior, dissimulades, en el cas espanyol, amb gegantines aportacions econòmiques exteriors. Tots dos països expressen un malestar existencial que requereix d’una teràpia urgent per a sortir del bucle històric en què estan atrapats: un canvi de mentalitat col·lectiva. Ras i curt, no es poden substituir estructures polítiques sense canviar prèviament les idees i els valors. És a dir, la democràcia és alguna cosa més que un règim polític. Com a conseqüència són democràcies dèbils, de pa sucat amb oli, que a la mínima crisi econòmica, política o institucional fan servir la repressió o un pretès enemic interior com a mètode per a solucionar els problemes interns. Ambdues voldrien ser plenament europees, amb símptomes de síndrome bipolar, passant de l’eufòria a la depressió. Hi ha molts punts en comú entre els últims governs d’Espanya i el de Turquia, i això no és per casualitat: comparteixen l’obsessió pel control polític a base de lleis autoritaries i repressives.

En vermell, línia d’el tren d’alta velocitat (oficialment en turc, Yüksek Hızlı Tren o YHT)

Un altre paral·lelisme molt curiós entre España i Turquia és ben actual: tots dos països construeixen vies de tren d’alta velocitat amb objectius de cohesió territorial, no pas econòmics, però a Turquia les pretensions són més modestes; només s’han escollit les 17 províncies més poblades de les 81 que té per instal·lar-hi aquesta mena de ferrocarrils. Ho constata l’últim estudi dels professors d’economia de la Universitat de Barcelona (UB), Germà Bel i Daniel Albalate, publicat per Fedea, una fundació que publica estudis econòmics i que té com a patrons, entre d’altres, els principals bancs espanyols. A l’estudi L’experiència internacional en alta velocitat ferroviària, Bel i Albalate sostenen que l’Estat espanyol persevera en l’error d’apostar pels trens d’alta velocitat malgrat que un gran nombre d’estudis econòmics ho desaconsellen.

Tot ve de molt lluny: la prohibició de la impremta
a l’Imperi Otomà i la Inquisició a Espanya

La Santa Inquisició en acció

L’oposició a la introducció de la impremta a l’Imperi Otomà ja des del segle XVI va tenir conseqüències òbvies per a l’alfabetització, l’educació i l’èxit econòmic, tal com expliquen els professors Acemoglu i Robinson en el seu famós llibre Por qué fracasan los países. Cal recordar que Acemoglu és un americà d’origen turc, per tant sap molt bé de què parla. Si es té present com eren d’absolutistes i extractives les institucions otomanes, no és gaire difícil entendre l’oposició dels sultans a la introducció de la impremta a l’Imperi. El raonament era senzill: els llibres propagaven idees i feien que la població fos més difícil de controlar. Algunes idees difoses pels llibres podien afavorir el creixement econòmic, però d’altres podien ser subversives i qüestionar l’statu quo polític i social existent. L’Imperi otomà va continuar sent absolutista fins a la seva caiguda al final de la I Guerra Mundial, perquè hi havia una connexió natural entre les institucions polítiques de tipus absolutista i extractiu i una economia del mateix tipus. De fet, l’absolutisme és el control il·limitat per part d’una única persona encara que, en realitat, els absolutistes governen sempre amb el suport d’algun aliat o de grups reduïts.

El paral·lelisme entre la prohibició de la impremta a l’antic Imperi turc i la Institucionalització de la Inquisició a l’Espanya dels segles XVI fins al XIX, que pretenia el mateix control sobre la població, és evident i les conseqüències no van ser menys funestes. Encara es nota, i molt, el seu efecte sobre la població espanyola, com per exemple, el seu terror latent a allò que és nou i que sobretot ve de fora i una submissió reverencial pel poder. Una herència enverinada: la heterodòxia sempre és sospitosa.

Recep Tayyip Erdoğan, president de Turquia

Certament, en el moment de la unió dinàstica, que no política ni jurídica, entre Aragó i Castella, la resultant va ser una de les parts d’Europa amb més èxit econòmic. Però després de la solidificació del sistema polític absolutista es va produir un declivi econòmic relatiu, que després, en el segle XVII, va passar a ser absolut a Castella, com constaten els historiadors Acemoglu i Robinson. De manera molt semblant a l’Imperi otomà, les institucions econòmiques a Espanya eren el resultat directe del funcionament de l’absolutisme. Això a la llarga va portar molta cua i malauradament encara en porta: una Il·lustració que va passar de llarg i que va allunyar tant les elits com les classes populars del Mainstream (o cultura principal) europea; la concepció jeràrquica de l’Antic Règim que, malgrat tot, no ha desaparegut; unes guerres civils cruentes, fanàtiques en els dos últims segles; la preferència per la comoditat de ser súbdits abans que ciutadans, i un franquisme ignominiós que no s’explica si no és per tot l’anterior. En turc existeix una expressió, explica l’historiador Xavier Díez, el “derin devlet”, un “estat profund”, que defineix aquesta capacitat de resistir, al marge dels mecanismes democràtics, del nucli dur de l’antic règim, i que, ara, s’utilitza de manera recorrent per a explicar les resistències dels alts funcionaris de l’Estat a qualsevol mena de canvi per pugui qüestionar el seu status.

La conclusió és que Espanya i Turquia són països amb molts paral·lelismes que necessiten un “reset” de veritat, no simplement operacions cosmètiques, com les que apareixen quan s’atansen les cites electorals. La possibilitat d’una canvi d’orientació profunda que s’enfronti als problemes de fons és real, tot i que llarga i complicada, però cal que tots dos països entenguin d’una vegada per totes que això és la modernitat i no pas una altra cosa. Si no és així, no tenen garantida la continuïtat històrica.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »