Repescant el passat | Jo acuso
1170
post-template-default,single,single-post,postid-1170,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Jo
acuso

El conegut “Jo acuso”, títol d’un famós article de l’escriptor Emile Zola, que va escriure el 1898 com a defensa del militar francès d’origen jueu, Alfred Dreyfus, acusat d’alta traïció, ha tornat a ressorgir al nostre país més de 100 anys després. Per què?

El fets

El 1894, els serveis de contraespionatge del Ministeri de Guerra Francès intercepten un document dirigit a l’agregat militar alemany a Paris, en el qual es mencionaven informacions secretes sobre el nou material de l’artilleria francesa. El rics d’escàndol és gran: cal trobar un culpable. S’acusa al capità Alfred Dreyfus, de trenta cinc anys, alsacià d’origen jueu, de ser l’autor. Dreyfus es arrestat, jutjat per un consell de guerra i declarat culpable d’alta traïció, amb unes proves molt febles (una lleugera semblança entre la seva cal·ligrafia i la de la nota sospitosa). Cal afegir que com que la prova cal·ligràfica era tan poc consistent, el coronel Henry, del Servei d’intel·ligència, va afirmar que hi havia, a més, documentació secreta, que no es podia divulgar, la qual involucrava l’acusat. I això va ser suficient per a declarar-lo culpable.

Alfred Dreyfus

Dreyfus va ser arrestat, en un ambient d’exaltat antisemitisme, degradat de manera humiliant i condemnat a presó perpetua a la Guaiana francesa . De fet, era una condemna a mort ja que les condicions de vida en aquell penal eren terribles, tant pel clima – malalties- com per la brutalitat amb els interns.

Fins aquell moment, tota l’opinió pública francesa creu en la culpabilitat de Dreyfus. Ell sempre es va declarar innocent (declaracions que no es van fer públiques) i la seva família, convençuda de la seva innocència busca el recolzament de polítics i sobretot de la premsa per tal d’aconseguir la revisió del cas.

El 1896, el cap d’intel·ligència de l’exèrcit francès, el tinent coronel Picquart, descobreix el veritable culpable, el major Esterhazy, militar d’origen aristocràtic hongarès, antisemita furibund. Però, a partir d’aquí el cas s’embolica d’una manera gairebé surrealista. Els generals de l’Estat Major no hi estan d’acord i decideixen no acusar Esterhazy i apartar del seu càrrec a Picquart, que es enviat a l’Àfrica. Les denúncies d’irregularitats d’aquests fets foren desqualificades, especialment per l’extrema dreta francesa, com a maniobres del grup de pressió jueu, deslleial amb França i que volia desacreditar l’Exèrcit i les més altes institucions de la nació.

Un any després, a mitjans de 1897, transcendeix a la premsa que s’havia trobat un nou document relacionat amb la venda de secrets militars a Alemanya i diversos diaris difonen la informació, la qual cosa obliga a l’Alt Comandament a ordenar que es jutgi marcialment a Esterhazy, alhora que el mencionat coronel Henry prepara un document fals que involucra Dreyfus com l’autor de la traïció.

Emile Zola

Una cort marcial jutja Esterhazy el gener de 1898, i de manera increïble l’absol, a causa de la pressió dels militars reaccionaris. Aquest fet fa que Emile Zola, un dels més destacats novel·listes francesos d’aquests anys publiqui, el 13 de gener, a la primera pàgina del diari L’Aurore de Georges Clemenceau (que més endavant arribaria ser president del govern), una carta oberta al president de França titulada “J’accuse” en què sostenia que el Govern i l’Exèrcit havien conspirat per condemnar Dreyfus per motius falsos, alhora que va acusar el govern i l’exèrcit d’haver comès “traïció a la humanitat” tot encenent l’opinió pública amb missatges antisemites en un intent de desviar l’atenció popular dels seus propis i públics fracassos.

A tal d’exemple, alguns fragments de la Carta d’Emile Zola:

I finalment: acuso el primer Consell de Guerra, per haver condemnat a un acusat, fundant-se en un document secret, i al segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat, cometent el crim jurídic d’absoldre conscientment a un culpable.

Pel que fa a les persones a qui acuso, he de dir que ni les conec ni les he vist mai, ni sento particularment per elles rancor ni odi. Les considero com a entitats, com esperits de maleficència social. I l’acte que realitzo aquí, no és més que un mitjà revolucionari d’activar l’explosió de la veritat i de la justícia. “

El “Jo acuso” va fer que es venguessin, només a París, 200.000 exemplars de L’Aurore, i que la població es dividís entre els que sostenien que Dreyfus era culpable i aquells que consideraven que era innocent. L’Exèrcit va denunciar Zola per difamació i, quan el va jutjar va ser declarat culpable, per la qual cosa va haver de fugir del país. També Picquart va ser acusat i condemnat per difondre secrets militars i el coronel Henry va ser enviar a la presó a on es va suïcidar, quan es va fer públic que havia redactat unes proves falses per inculpar a Dreyfus.

L’opinió pública ja s’havia dividit sobre aquest tema, enfrontant els partidaris de revisar el cas, els dreyfusards, i els de tancar-lo definitivament: en el primer bàndol es va agrupar l’esquerra de conviccions democràtiques i republicanes, en defensa de l’Estat de dret i dels drets l’home; i en el segon, els anti-dreyfusards,  la dreta nacionalista, tenyida d’antisemitisme i de tendències autoritàries, més propensa a comprendre la “raó d’Estat” i a defensar les institucions conservadores enfront de l’avanç de la modernitat i les garanties processals.

Dreyfus va seguir lluitant per demostrar la seva innocència, el que va aconseguir finalment el 1906 (davant un tribunal ordinari) i va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els honors.

Context històric

Alfred Dreyfus (1859, Mulhouse), era fill d’una família jueva adinerada d’Alsàcia (en aquells dies territori alemany), que estava totalment assimilada a la cultura francesa i als seus refinats gustos i passions. Però el fet que Dreyfus fos jueu va ser suficient perquè la premsa catòlica francesa (amb un poder enorme entre les masses populars recentment alfabetitzades gràcies als esforços de la III República), fortament influenciada per intel·lectuals, escriptors i polítics antisemites, el considerés culpable d’alta traïció.

Alsacia

Cal tenir present, d’una banda, que el 1871, en acabar la guerra entre Prússia i França, Alsàcia va passar a ser territori alemany, i que aquesta pèrdua territorial no va ser acceptada mai pels francesos que van covar un profund ressentiment contra els alemanys. D’altra, a França després de la derrota militar en la guerra franco-prussiana, s’instaura l’anomenada “Tercera República”, –que va reemplaçar al règim monàrquic anterior–, la qual va ser fortament combatuda per sectors d’extracció catòlica identificats amb la monarquia , entre els quals hi havia molts oficials d’alt rang de l’exèrcit.

Conseqüències

Els principals diaris europeus van cobrir les notícies del judici a Dreyfus, entre ells l’influent diari liberal de Viena, Neue Freie Presse. El seu corresponsal a França era Theodor Herzl (pare del sionisme polític); va ser un dels pocs periodistes europeus als quals se li va permetre presenciar la cerimònia de degradació de 00Dreyfus. Posteriorment, Theodor Herzl va explicar que quan va veure les manifestacions que es van efectuar a París després del judici, en les quals es cridava “Mort a Dreyfus! Mort als jueus!”, va modificar el seu pensament respecte a la possibilitat d’assimilació i integració dels jueus a les poblacions on vivien a causa dels perillosos connats d’antisemitisme que es generaven. I va veure clar que molts governs no feien absolutament res per evitar-ho, sobretot quan que un jueu era acusat d’algun delicte.

A part de ser un factor que va contribuir decisivament a convèncer els jueus que els convenia crear una pàtria pròpia on no fossin perseguits com a Europa, o sigui a la creació del sionisme, dels mitjans anti-dreyfusards va sorgir el nacionalisme integrista de Charles Maurras, que el 1898 va fundar el moviment d’acció proto-feixista, Action Francaise, una mena de Vox, avant la lettre, però amb força més gruix intel·lectual que la seva rèplica hispànica…

Finalment, el “Jo acuso” de Zola va suposar un gir en la vida de l’escriptor, però també va influir poderosament en la vida occidental.

Tot tornant a la pregunta inicial que ens fèiem, cal respondre-la? Per què el “jo acuso” torna a ressuscitar entre nosaltres?

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »