Repescant el passat | 1938: Barcelona i els refugiats
1160
post-template-default,single,single-post,postid-1160,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

1938:
Barcelona i els refugiats

Barcelona, el 1938, ara fa més de vuitanta anys, mig morta de gana en plena Guerra Civil, era la capital de tres governs –el català, l’espanyol i el basc– i alhora, acollia la concentració de refugiats més gran del món, la qual cosa era fruit del fracàs democràtic d’Europa.

Repassem breument el context:

José Antonio Aguirre, amb vestit negre i abric al braç, amb Lluís Companys (a la dreta) l’octubre de 1938 a Barcelona.

Pel que fa a la Mediterrània, a mitjans de 1937, estava controlada per vaixells i submarins alemanys, italians i franquistes. Aquesta situació perjudicava extraordinàriament les possibilitats militars republicanes, perquè l’únic país del món que li donava suport, l’URSS, tenia els ports al Mar Negre, al Bàltic o bé a l’Oceà glacial Àrtic, o sigui a la quinta forca i pràcticament inservibles. Ara bé, els vaixells alemanys, sota bandera panamenya o d’altres similars, no podien ser revisats pels vigilants del Comitè de No-Intervenció, de manera que aquests actuaven, en la pràctica, de tapadora d’ajut als vaixells dels rebels. I finalment les embarcacions que transportaven material de guerra per als franquistes eren clarament protegides per naus de guerra italianes. Per tant, la República només podia rebre subministraments de guerra per la frontera francesa i això es va fer més difícil encara amb la caiguda del govern de Front Popular francès.

Quant al context intern, la situació a la Península es va anar complicant al llarg del 1937: el 19 de juny queia definitivament Bilbao, i s’enfonsava el sistema defensiu basc. El govern Autònom basc, sense territori, es va instal·lar a Barcelona el 18 d’octubre. Després de la caiguda d’Astúries, el govern de la República es va traslladar definitivament a Barcelona el 30 d’aquell mes d’octubre.

Per tant, a la tardor del 1937, Barcelona concentrava tot el poder polític de la legitimitat republicana i Catalunya, base de la indústria de guerra i el principal centre econòmic del país, continuava lleial. Es podria dir que, a nivell simbòlic Madrid representava la resistència, però Barcelona, a la pràctica, era la que feia possible aquesta resistència. Però la Barcelona del la tardor de 1937 presentava una situació crítica, que s’aniria agreujant al llarg de 1938, fins a esdevenir realment dramàtica.

Nens refugiats acollits a Barcelona el 1938

Els refugiats: xifres

Per a entendre la magnitud de les xifres utilitzarem el mètode que fa servir l’historiador Ricard Vinyes, especialista en el període, que utilitza dues variables: l’extensió del territori i el nombre de població. Cal recalcar que la font d’aquestes xifres és l’obra La república i la Guerra Civil explicada als britànics, que coincideix amb total exactitud amb les publicades a The Refugee Problem in Catalonia, a la revista Catalonian Correspondance del novembre de 1938.

Fins el març de 1938, l’extensió del territori sota jurisdicció de la Generalitat era de 32.000 km2, amb 3.000.00 d’habitants i, per tant, una densitat de 88 persones per km2. L’abril de 1938, després de l’ocupació de Lleida, el territori s’havia reduït a 28.500 km2, però la població havia augmentat fins a 4.260.000 habitants per l’arribada de més d’un milió de refugiats (densitat de 155 h/km2 ), cosa que va anar augmentant a mesura que el territori de la República disminuïa i Catalunya actuava com a principal receptor del territori republicà evacuat.

Les conseqüències

Les conseqüències d’aquesta situació aviat es van fer notar: disminució dels recursos de subsistència, és a dir fam, i també l’allotjament i la salubritat de la població de la reraguarda, la qual se’n van ressentir. I res feia preveure una millora mentre el subministrament d’aliments fos tan precari a través de la frontera francesa.

A més, la majoria de la població refugiada no era productiva. Tornem a les xifres: més de 400.000 refugiats eren criatures de menys de quinze anys, i gairebé 300.000 eren dones, que o bé no havien treballat mai o bé només tenien experiència en feines del camp. Pel que fa als homes, més de 100.000 ja no estaven en edat militar, i d’aquests uns 40.000 eren ancians. Finalment cal afegir-hi les 250.000 persones que van acompanyar el Govern de la República i tot els seu aparell administratiu en el trasllat a Barcelona: funcionaris de totes les categories, parents, servei domèstic i altres.

I el Govern català se’n va haver de fer càrrec sense cap ajut del Govern Republicà, tot i que la gran majoria procedia d’Espanya. Ara sabem que el Govern de la Generalitat va haver de lliurar als ajuntaments, que, d’entrada, van ser els encarregats de l’acolliment dels refugiats, més de 130 milions de pessetes.

La gana va ajudar a perdre la guerra

L’octubre de 1937, doncs, el Govern de la República, presidit per Juan Negrín s’instal·lava en una Barcelona senzillament espantosa (i el pitjor no havia arribat encara) amb una població desabastida i per tant amb gana, vorejant la inanició, assetjada pels bombardeigs i sense cap bona notícia en el camp internacional que li permetés resistir psicològicament, ja que el decret de No-Intervenció de les potències com França i Anglaterra continuava. L’escassetat, fruit d’aquesta criminal política dels països europeus mencionats, provocà que el govern de la República concentrés els productes de primera necessitat en l’exèrcit per tal de continuar resistint, la qual cosa agreujà encara més les condicions de vida a la reraguarda, i feia que augmentés la desafecció cap a la República i el desànim. Ras i curt: la guerra es va perdre en bona mesura no tant pels conflictes polítics interns, com per la gana. La fam és la que, els darrers mesos, col·lapsa realment l’acció republicana. I aquesta va rebre el cop final a Munic el setembre del 1938, quan les potències democràtiques capitulaven davant Hitler en plena batalla de l’Ebre.

Conclusió final

Recollim finalment les paraules de l’historiador sevillà Julio Clavijo: “La societat catalana i les seves institucions van fer un esforç extraordinari per atendre milers de persones que arribaven a Barcelona sense gairebé res. Malgrat alguns conflictes entre la població autòctona amb la població refugiada i les divisions internes en les organitzacions antifeixistes, és moment de reconèixer que el país va assumir amb responsabilitat el repte d’allotjar i atendre la població refugiada des del punt de vista cultural, educatiu i sanitari, amb un seguit de disposicions legislatives, de les quals no hi havia cap precedent. Es va posar en marxa una xarxa d’assistència que, malgrat la manca de mitjans, va assegurar els recursos perquè els refugiats poguessin tirar endavant.”

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »