Repescant el passat | La paraula com a arma
1126
post-template-default,single,single-post,postid-1126,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La paraula
com a arma

Václac Havel, dramaturg i dissident txec, va ser premiat pels llibreters alemanys, en el marc de la Fira del Llibre de Frankfurt, amb el “Premi de la Pau” el 1989. El discurs de recepció que Havel va preparar, traduït al català per “Paraules sobre la paraula”, va haver de ser llegit per l’actor Maximilian Schell: les autoritats txecoslovaques comunistes no van permetre que Havel sortís del país. Al cap de poc més de dos mesos el dissident número 1 de Txecoslovàquia es convertia en President d’una nova República. En aquest discurs, Havel reflexionava sobre com les paraules poden ser alliberadores o bé es poden convertir en armes carregades per abatre el contrari, el que discrepa. Deia: “la mateixa paraula un dia pot indicar una gran esperança i l’endemà mateix emetre raigs mortals”.

Per altra banda, però en la mateixa direcció, fa poc l’historiador Francesc Vilanova feia referència a un llibre excel·lent: “El Estado criminal. Los genocidios del siglo XX” ( 1995) de l’especialista Yves Ternon. En aquesta obra Ternon remarca la importància del que anomena “llenguatge genocida” i fa una advertència, que en els debats sobre aquestes qüestions mai es comenta a Espanya: “La agresión verbal hace sonar la alarma. El uso de ciertas palabras, de ciertas fórmulas, la creación de ciertas asociaciones de ideas, son ya los instrumentos de una práctica criminal”.

La historiografia espanyola ha tractat molt poc, o gens, aquesta mena de discurs d’odi i de crides a la violència contra un col·lectiu determinat, sobretot nacional, però potser caldria que comencés a fer-ho. Un bon principi seria analitzar textos de tipus franquista/falangista dels anys 1936-39. Ajudaria a entendre una mica el llenguatge mediàtic i polític espanyol actual, que no difereix en absolut dels recursos utilitzats pels antisemites a Centreeuropa en els anys anteriors a la II Guerra Mundial.

El professor Vilanova va fer una tria d’aquest tipus de textos dels anys de la Guerra Civil espanyola, que exemplifica perfectament el que acabem de dir: “ la idea de exterminio y expulsión” (José Maria Pemán); el conegut “¡Perros catalanes! No sois dignos del sol que os alumbra” del canonge José Artero; el “castigo bíblico… termocauterio implacable” (Víctor Ruiz Albéniz); el “proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente” (Wensceslao González Oliveros); el “separatismo infame y parricida”(Cuadrado); “el crimen imperdonable que es el separatismo” (Antonio Nero Campelo); la unitat nacional d’Espanya “se rehace a sangre y a fuego, les invocacions a ‘nuestra violencia permanente’” i el recordatori “para el separatista no podemos sentir piedad. Es la bestia negra del drama español, o “la venganza ejemplar que hemos de rendirles” als màrtirs falangistes (Maximiano García Venero); l’avís que “luchamos no sólo para exterminar el marxismo y la masoneria de nuestro suelo, sino para la unidad y la elevación de España (Luís Hurtado Álvarez); la gran notícia que “ya está exterminado el separatismo criminal” (El Heraldo de Aragón, 15 febrer 1939); la “definitiva e irrevocable liquidación de cuentas”(José Maria del Moral); l’inevitable Queipo de Llano afirmant que “los falangistas acabaran con la peste de estos nacionalistas que no son otros que unos bandoleros, asesinos y antipatriotas que no pararemos hasta verlos arrastrados por un caballo o pudriéndose en una cárcel”.

La noia virtual dels somnis eròtics del protagonista de Men Against

L’historiador Xavier Díez utilitza la sèrie britànica Black Mirror, Men Against Fire per a explicar-ho. Una breu descripció de la trama per als que no la coneguin: en un futur distòpic, una organització militar es dedica a perseguir y exterminar una raça mutant (els roaches o escarabats) que s’amaguen en llocs poc accessibles i presenten un aspecte aterridor, tot deixant anar grunyits incomprensibles, i que, a més, es diu que es dediquen a la violència. Cada soldat porta un implant neuronal que serveix per a aguditzar els seus sentits i així perfeccionar la seva eficàcia letal. En una de les persecucions, el protagonista rep un descàrrega de llum que afecta el xip i aquest comença a fallar. D’aquesta manera, comença a adonar-se que l’implant que porta l’enganya sobre la seva pròpia existència, que és molt més grisa del que li mostren un sentits manipulats i que, sobretot, la presumpta raça mutant, de fet, són humans com ell, i que els grunys es tracta simplement de paraules que poden entendre amb facilitat. Ras i curt, el xip serveix per a distorsionar la seva percepció, i així deshumanitzar les víctimes, perquè d’alguna manera, l’implant és com la propaganda en temps de guerra: anul·la la seva capacitat d’empatia i així poden ser manipulats pels de dalt a la seva conveniència, i també practicar la violència sense qüestionaments morals ni remordiments.

L’element clau és la deshumanització dels dissidents, ja siguin catalans, bascos o contraris al postfranquisme, que és del tot necessari per a construir un relat que justifiqui l’odi. I per a aconseguir-ho cal dir les mentides més grosses i barroeres, barrejades a vegades amb dosis homeopàtiques de veritat. Ho practiquen molt mitjans de comunicació o ho proclamen “responsables” polítics: llencen, de manera “machacona” i perfectament estudiada, aquests tipus de discursos, que o bé instal·len noves creences o bé connecten amb el subconscient de bona part de la societat espanyola. Cal recordar que en el segle XVII, Quevedo, un precursor de l’intel·lectual al servei del poder i una mena de tertulià “avant la lettre” ja proclamava que Catalunya era un “aborto monstruoso de la política”. Probablement el que volia dir era que les Constitucions Catalanes impedien al rei de Castella, Felip IV, governar de manera absoluta i centralista, la qual cosa li devia semblar monstruosa…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »