Repescant el passat | La naturalesa del franquisme (1)
1071
post-template-default,single,single-post,postid-1071,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La naturalesa del
franquisme (1)

Durant la Segona República espanyola, el principal objectiu de la política retardatària hispànica va ser la destrucció del seu projecte renovador i la recuperació dels vells valors d’un estat imperial, com hem vist en l’article anterior Orígens de l’integrisme espanyolista. Les forces retardatàries, que havien controlat l’escenari polític espanyol en el transcurs del segle XIX i en els trenta primers anys del segle XX, van tornar, però, a imposar-se, una vegada més, amb la dictadura franquista.

Joan Margarit, poeta i arquitecte, ho explica d’una altra manera en les seves memòries d’infància, Per tenir una casa cal guanyar la guerra. Diu: Em costarà no pensar en Espanya com a un país inculte que té una perillosa tendència a l’extrema dreta, que fa impossible qualsevol canvi en profunditat. Que la Segona República (i la brevíssima Primera) no seran més que dos llampurneigs sense a penes conseqüències en una obscuritat que ve de segles…, que de fet el franquisme va ser la normalitat que li corresponia per lògica, més que els miratges republicans.

La naturalesa política del franquisme

Un cop hem constatat que el franquisme connecta amb una política secular de preservació a ultrança dels privilegis de les classes dominants, incloent-hi el clergat i els militars, podem preguntar-nos quina era la naturalesa política d’un règim totalitari que va durar gairebé quaranta anys.

D’entrada, resulta sorprenent l’oblit general del primer text programàtic del nou règim franquista, que és el discurs que Franco va fer a Burgos, pels micròfons de Radio Castilla, la nit del primer d’octubre de 1936, quan va prendre possessió del seu càrrec de cap provisional de l’Estat. El seu contingut era molt simple:

Al·locució de Francisco Franco davant els micròfons de Radio Castilla, a Burgos, l’1 d’octubre de 1936

España se organiza dentro de un amplio concepto totalitario mediante aquellas instituciones nacionales que aseguren su totalidad, su unidad y continuidad. La implantación de los más severos principios de autoridad que implica este movimiento no tiene justificación en el carácter militar, sino en la necesidad de un regular funcionamiento de las complejas energías de la patria. La peculiaridad de la región será respetada en su personalidad, respondiendo a la vieja tradición nacional y sin que suponga merma o menoscabo de la más absoluta unidad nacional… Desprestigiado el sufragio popular inorgánico…, la voluntad nacional se manifestará oportunamente a través de aquellos órganos técnicos y corporaciones que… representen de una manera auténtica su ideal y sus necesidades… Se implantará la seguridad del jornal y entanto no se dicten normas relativas a los salarios y a la participación de los obreros en los beneficios de la producción, serán respectadas cuantas conquistas impliquen mejoramiento de trabajo para la sociedad y para la economía nacional… El Estado sin ser confesional, concordará con la Iglesia católica… En el aspecto agrario, sin aplicar fórmulas que sólo pueden concebirse en hipótesis, la actuación del Estado será de constante ayuda a la independencia del campesino… En el orden comercial, viviremos en armonía con los demás pueblos, constituyendo preferencia la comunidad de raza, de lenguaje y de ideario… excluyéndose, desde luego, todo contacto soviético, que tan perjudicialmente afectaría a nuestra civilización y a nuestra sociedad.”

Deixant de banda la penosa sintaxi, el discurs es limita a l’afirmació d”un “régimen de autoridad y jerarquía de la patria”, que nega el sufragi directe. Tota la resta és retòrica, no sempre intel·ligible. Ras i curt: corporativisme de l’estil més vell i tradicional o sigui el catolicisme social conservador.

Per explicar el dèficit doctrinal del règim espanyol, cal recordar que hi ha una diferència molt clara entre l’accés al poder del franquisme i el dels règims italià i alemany. Tant el feixisme italià com el nazisme van arribar al poder havent guanyat unes eleccions, encara que després potinegessin les institucions i s’hi consolidessin per la força. Però el cas és que al principi els va caldre vendre els seus programes polítics a la població. El franquisme, en canvi, neix d’unes eleccions perdudes, les del febrer de 1936, en les quals l’únic partit espanyol feixista, la Falange, no va aconseguir ni un sol diputat. De manera que la seva legitimitat es basava en la força bruta ben embolcallada, això sí, amb retòrica nacionalista i d’ordre.

El “Fuero del Trabajo” i la “Carta de Lavoro”

El “Fuero del Trabajo”, del 1938, el primer text constitucional del franquisme revela clarament el seu caràcter mestís, entre conservador catòlic i feixista. El resultat d’aquesta barreja és una mena de monstre que barrejava el pensament de Vázquez de Mella (un mega-carca de finals del segle XIX) amb pinzellades de retòrica mussoliniana.

Sovint s’afirma i ho fan sobretot els juristes, que el “Fuero” és “pràcticament un calc” de la carta de Lavoro italiana. Però, si es comparen els dos textos, es pot veure que les diferències de fons potser són més rellevants que les coincidències. El fet més clarificador és que la Carta italiana està redactada pensant en una patronal potent al front d’una industria avançada. Res d’això no es pot trobar en el “Fuero” espanyol. Aquest, en realitat, reflecteix la debilitat d’una economia en la qual el sector industrial era molt menys potent que l’italià -no hi havia equivalents de la Fiat, Olivetti o Pirelli- i en la qual els interessos agraris pesaven molt més que a Itàlia. A més, molts elements del “Fuero del Trabajo” semblen més propers al conservadorisme tradicional que al feixisme, des de la invocació inicial a “la tradició catòlica de justícia social” fins a la reivindicació de l’artesanat, “herencia viva de un glorioso pasado gremial”, que es diu que ha de ser fomentat i protegit “por ser proyección completa de la persona humana en su trabajo y suponer una forma de producción igualmente apartada de la concentración capitalista y del gregarismo marxista.”

Però la utopia franquista va fracassar. Tot va fallar. El somni de l’estat autàrquic reforçat per un imperi africà es va desfer quan, en acabar la II Guerra Mundial, el règim franquista no estava al costat dels vencedors. No es va “recuperar” ni Gibraltar ni Portugal, i el 1956 la independència del Marroc liquidava per complet el projecte imperial. Els resultats globals d’aquesta primera fase del franquisme entre el 1939 i el 1959 van ser desastrosos en termes de desenvolupament econòmic i de nivell de vida de la població. Van ser uns anys de retrocés.

Però el franquisme va continuar, potser per allò que diu en Margarit…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »