Repescant el passat | La repressió borbònica a Catalunya
1050
post-template-default,single,single-post,postid-1050,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La repressió borbònica a Catalunya

Tot bussejant en articles que vaig escriure fa anys he trobat aquest que malauradament torna a ser de rabiosa actualitat. Aquest concretament és del 2013 i fa referència a l’implacable repressió que la Corona borbònica va aplicar a la vençuda Catalunya, un cop acabada la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII. Res del que apareix en aquest recull va formar part de la informació històrica que vaig rebre quan era estudiant, cosa que és perfectament extensible a la resta de la ciutadania. Per aquesta raó, penso que la difusió d’aquells fets històrics paga la pena perquè ens explica aspectes que ens han estat amagant. Comença un fil conductor que arriba fins els nostres dies.

Aquest és l’article en qüestió:

La repressió duta a terme a Catalunya per part de les autoritats borbòniques, després de la Guerra de Successió, és relativament poc coneguda, malgrat que va ser d’una brutalitat sense precedents. L’ escenari de repressió generalitzada que es va donar a Catalunya a principis del segle XVIII, encara que després va afluixar, de fet va continuar al llarg de tot el segle.

Repassem algunes de les dades més rellevants sense cap pretensió d’exhaurir el tema:

Una administració totalment militar, que depenia totalment del capità general de Catalunya, va substituir les institucions pròpies que emanaven del poder reial del Principat: les Corts, la Diputació del General, el Consell de Cent, la Reial Audiència, les vegueries, la figura del virrei i tots els òrgans que emanaven del poder reial del Principat. Aquestes institucions, tot i que eren pròpies d’una societat estamental, i per tant fonamentades en la desigualtat legal dels habitants del Regne, es basaven en lleis pactades que responien a la qualitat essencial del constitucionalisme i eren l’antítesi d’un govern arbitrari.

En els anys posteriors a la guerra, es van dur a terme més de 4.000 execucions públiques de catalans il·lustres. El cas més emblemàtic i que encara forma part de l’imaginari popular, és el del general Moragues. Al general no se li van reconèixer els honors militars i, descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carres de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul on fou executat, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues, com a escarni i escarment, fou posat en una gàbia de ferro, que es va penjar en el Portal de Mar. El cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (1727). És clar que aquest mètode de repressió era comú en el domini dels Borbons, ja que el 1787 al Cuzco el líder de la revolució indígena, José Gabriel Condorcanqui conegut com a José Gabriel Túpac Amaru (que pretenia aconseguir la independència del virregnat del Perú, un cop empresonat, va ser obligat a presenciar l’execució de la seva família i se’l va intentar esquarterar, lligant cada una de les seves extremitats a sengles cavalls de manera infructuosa, i finalment es va optar per esquarterar-lo i posteriorment trossejar-lo. El seu cap es va exhibir en una llança a Cuzco i les seves extremitats en altres llocs de l Perú. I a tot Amèrica Llatina es va convertir en un heroi.

Els castells dels partidaris de l’arxiduc Carles van ser tots cremats i els seus béns van ser confiscats. Ara bé, no només les classes dirigents van patir els efectes de la repressió borbònica sinó tota la població. El rei d’Espanya, Felip V, va imposar “el delme de la forca” a totes les viles del Principat, pel qual foren executats un de cada deu homes escollits a l’atzar. A més, no va respectar cap de les capitulacions a les quals s’havia compromès sota jurament. També es van produir execucions multitudinàries, com les de Sant Quintí de Mediona, on es van penjar de la forca més de 800 civils.

Desenes i desenes de poblacions al llarg de Catalunya i de València, des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida, van ser cremades totalment com a represàlia pels exercits felipistes, com Arbúcies, Caldes de Montbui, Espinelves, La Pobla de Claramunt, Manresa, Moià, Oristà, Peramola, Quart de Poblet, Sallent, Sant Feliu de Sasserra, Sant Hipòlit de Voltregà, Sitges, Teià, Terrassa, Torelló, Viladrau, Vilanova, Vilassar i Xàtiva. El cas de Xàtiva és difícil de creure. Després de ser convertida en cendres i els seus habitants deportats a La Manxa, els xativins, popularment van passar a ser coneguts com els socarrats. El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe. Per aquest motiu es conserva el quadre de Felip Vè cap per avall al Museu de L’Almodí de Xàtiva.

Altres mesures implacables d’ordre públic i control social imposades arreu de Catalunya van ser: ell control de la residència dels ciutadans, la censura dels llibres, l’aplicació del toc de queda inflexible, la intervenció dels gremis i les represàlies contra eclesiàstics.

Però, ara, el nostre objectiu principal és sobretot explicar la repressió econòmica que es va dur a terme amb uns impostos que de fet es van convertir en un càstig més sobre el conjunt de la població. Després de la victòria borbònica, a Catalunya es va imposar una fiscalitat ferotge que va arruïnar tot el país, i va provocar la desertització del camp i l’abandonament de nombrosos viles. Per a explicar aquests fets farem ús d’un document valuosíssim i impactant que, el 1985, una filòloga, Enrica Casanelles, va trobar i va convertir-lo en l’eix de la seva tesi de llicenciatura: l’antic llibre d’Actes de l’Ajuntament de Pardines, petita població de l’Alt Ripollès, on es descriu de manera molt detallada l’asfíxia fiscal a la qual estaven sotmesos els pobles a aquesta comarca després de l’ocupació borbònica. L’extraordinari document de l’Ajuntament de Pardines ens proporciona una increïble informació de primera mà. Explica el següent:

L’alcalde del poble, de cognom Perpinyà, anomenat cònsol en el document, exposa, amb total impotència, com els habitants de la comarca de l’Alt Ripollès van haver de desprendre’s de les seves pertinences per afrontar els impostos confiscadors establerts per les forces d’ocupació:

Les quinzenades eren uns impostos asfixiants que calia abonar cada quinze dies. Per pagar la primera quinzenada els veïns de Pardines es van veure obligats a vendre’s els animals, que era la seva única font d’ingressos. Després es van veure obligats a treure els estalvis –els dots, les joies-…amagades sota les pedres; per aquesta raó els corregidors castellans tot fent-hi burla deien “els catalans treuen diners de sota les pedres” que va derivar en “los catalanes de las piedras sacan panes”. A continuació va caldre malvendre’s les cases, fins i tot els béns de les esglésies, com una famosa creu de plata, que era l’orgull del poble. També fou objecte de saqueig el santuari de Núria. Per tal de cobrar la següent quinzenada van forçar una tala indiscriminada dels boscos comunals, i així en pocs mesos les muntanyes del Ripollès van quedar ben pelades. Ah, i a aquells que no pagaven se’ls reclamava el doble. Al cap de poc temps els habitants del poble es van haver d’empenyorar i van anar a parar a mans d’usurers. Finalment, Pardines va haver d’empenyorar la muntanya comunal de Pòrtoles, la joia del poble. Però no n’hi havia prou per a Felip V. Segons l’alcalde, la tensió va anar pujant entre les autoritats locals i les forces d’ocupació. Aquestes es van adonar que era més pràctic i econòmic desplegar-se permanentment pel territori que anar-hi cada quinze dies. La seva presència va provocar tota mena d’abusos i tensions. Aquesta tibantor va esclatar quan un dia el cap de la guarnició militar va donar una bufetada al cònsol primer, tot recordant-li qui era el vencedor i qui el perdedor i que a aquest últim li tocava pagar “trinco-tranco”.

Llibre d’actes de l’Ajuntament de Pardines

El llibre d’actes de l’ajuntament de Pardines començat el 1665 s’acaba de cop el 1939, amb l’ocupació franquista. Gens d’estrany.

El rigor de la repressió va abocar la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan es va promulgar el decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

O així s’ho pensaven.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »