Repescant el passat | Orígens de l’integrisme espanyolista
1058
post-template-default,single,single-post,postid-1058,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Orígens de l’integrisme espanyolista

En les últimes dècades del segle XIX, es comença a construir un relat mític de la història imperial espanyola com a consol i refugi davant la decadència evident d’Espanya en l’àmbit internacional. Això es va posar en evidència el 1892, quan es va celebrar amb tota pompa el quart centenari del descobriment d’Amèrica. Ramón y Cajal, escandalitzat pel patrioterisme creixent d’aquells anys, avisava:

Se necesita volver a escribir la historia de España para limpiarla de todas estas exageraciones con que se agiganta a los ojos del niño el valor y la virtud de la raza. Mala manera de preparar a la juventud al engrandecimiento de su patria, es pintar ésta como una nación de héroes, de sabios y de artistas insuperables.

Amb la derrota de 1898 –pèrdua de les darreres restes de l’imperi-, l’integrisme espanyolista es va accentuar encara més. La guerra havia estat un desastre, però bens pocs es van plantejar les causes del fracàs. La derrota va ser inesperada, perquè els dirigents polítics havien enganyat la població, fent creure que podien fer una guerra conra els EU i guanyar-la! A tall d’exemple un cap de marina que més tard va ser ministre va dir: “En cuanto se rompa el fuego las tripulaciones norteamericanas empezarán a desertar”. I és que, com deia un observador de l’època:

Los españoles estamos dispuestos a tolerar toda clase de cosas, que se diga que no tenemos ciencia, ni letras, ni artes, ni política, ni industria, ni sentido moral, ni sentido común, todo, en fin lo que se quiera… menos que nuestros “güevos” no son los más grandes y poderosos del orbe… ¿Qué duda cabe que los tenemos como la copa de un pino? Pero eso no basta hoy para ganar batallas.

Tothom va col·laborar en la creació d’aquest clima de confiança insensata: així, un bisbe català va escriure en una pastoral que els vaixells espanyols anirien protegits per la providència, mentre que els dels Estats Units “iran solos y abandonados a merced de tempestades, oyéndose tal vez alguna imprecación diabólica salida de aquellos centros masónicos, que arme contra ellos el brazo de la venganza divina.”

La gent, del tot ignorant de la realitat, es divertia. Es feien “corridas patrióticas” amb el terra de la plaça, amb els colors de la bandera espanyola. Però, el patriotisme no anava gaire més enllà de gestos com d’usar paper higiènic amb la bandera dels Estats Units. El despertar va ser amarg. Alguns, ben pocs, van denunciar la inconsciència dels governants i la situació real del país. Entre ells, Ramón y Cajal que sabia de què parlava, ja que havia estat metge militar a Cuba:

Sabiendo el gobierno que la guerra se aproximaba, cómo no se propuso el abandono de la isla de Cuba… La mayoría del país, todo lo que en él había de sensato, no quiso nunca la guerra con los Estados Unidos. A ella fuimos arrastrados por los indoctos y por los delirantes. ¿Es que se le podía ocultar a nadie que pensase un poco en presencia de los datos de la realidad que era físicamente imposible que triunfásemos?

Però per a ell, la culpa no era només d’uns polítics ximples i d’uns militars corruptes, sinó de la societat espanyola en el seu conjunt, de l’“egoismo y endeblez del patriotismo de las clases pudientes y directoras… i de “la persistencia de esa indiferencia política, rayana en la estupidez, de una gran parte del pueblo”. Josep Fontana, en el seu llibre L’ofici d’historiador en aquest punt afegeix: “si se’m permet un incís, jo no diria que fos solament un problema de fa cent anys i escaig”.

L’integrisme com a justificació

Després de la pèrdua de Cuba, en realitat, res no va canviar. Els conservadors van succeir els liberals en el govern seguint el famós torn de partits de la Restauració, grans discursos, bla, bla, bla… A la pràctica, hi havia encara revoltes carlines, molts practicaven l’esport d’assaltar les redaccions dels diaris que no els eren simpàtics, els generals formaven una junta “para defender los intereses del generalato”, que traduït volia dir defensar-se de les acusacions de corrupció. Per exemple, la gent va rebatejar les memòries del general Weyler, cap militar a Cuba, que es titulaven Mi mando en Cuba per “Mamando en Cuba”.

La majoria de les classes dirigents espanyoles van fer el contrari del que havia proposat Ramón y Cajal, quan aquest demanava que el país es despertés del somni patriòtic. Es tractava de buscar culpables, els maçons per exemple, com abans havien estat els jueus i de refugiar-se en un somni imperial que prometia tornar a Espanya la seva condició de gran potència, amb un programa amb quatre punts: un procés d’uniformització per lluitar contra el suposat enemic interior -un clàssic en aquests casos-, que tenia l’objectiu principal a Catalunya, però que també atacava els plantejaments regionalistes gallecs i els autonomistes bascos; la recuperació de Gibraltar; l’annexió de Portugal; i la formació d’un gran imperi al Nord d’Àfrica.

Pel que fa a aquest integrisme contrari a qualsevol manifestació catalanista, ja sigui cultural o política, el podem resumir en les paraules del president del Círculo Maurista de Barcelona, que deia “la raza catalana no existe”, “la historia catalana no existe”, “el derecho catalán no existe”, el idioma catalán no existe”… Després, a finals de 1918 i a començaments de 1919, en acabar la I Primera Guerra Mundial, quan es van presentar les primeres demandes d’autonomia, la campanya anticatalana es va desfermar amb proclames i manifestacions que tenien el ple suport de les entitats econòmiques de Madrid i de les diputacions provincials castellanes, així com de la Liga Patriótica Española a Barcelona. Els militars, per la seva banda, pressionaven i aconseguien que el govern suspengués les garanties constitucionals i amenaçaven a través de la seva premsa amb actuacions més dures. Ras i curt: no costa gaire seguir el rastre d’aquests plantejaments al llarg del segle XX, i del XXI…

Però aquesta només era una part del programa. Pel que fa a Portugal, els integristes de principis del segle XX eren ben clars: “ No es Portugal quien debe acceder ni transigir, ni aun dar su opinión respecto a la integración en territorio español; … quien debe estudiar y tratar de resolver esta cuestión es España”. I que es calcessin els portuguesos, perquè “ la reincorporación de Portugal ha de implicar la supresión absoluta de todo privilegio, ley y derecho, fueros y franquicias, hasta dels idioma portugés que, dicho sea de paso, el tal idioma es simplemente un dialecto del gallego.”

Un cop es va veure clar que els aliats guanyarien la Segona Guerra Mundial el tema de Portugal va ser aparcat de manera oportunista, però no va passar el mateix amb la idea de refundar l’imperi en terres africanes, perquè era una condició necessària per a la supervivència d’un país autàrquic, tal com el somiaven els militars. Aquest va ser el principal objectiu que Franco reivindicava davant Hitler a Hendaia i que ja vam tractar en un altre article, El franquisme no va ser cap accident històric. Tampoc no es va aconseguir i finalment l’any 1956 Franco es va veure obligat a reconèixer la independència del Marroc. El somni d’un segon imperi es va acabar, però no van desaparèixer els vells valors d’un estat imperial.

Cal no oblidar que Franco era petit quan, arran de la crisi del 1898, aquests valors integristes van quallar. Els va mamar del tot, sobretot a l’Acadèmia Militar de Toledo on va estudiar. Aquest rerefons d’integrisme espanyolista era el component bàsic i quasi únic del moviment insurreccional del 1936. I la majoria d’historiadors estan d’acord que el franquisme i els valors que predicava no van desaparèixer de cop i volta el 1978…



Translate »