Repescant el passat | Espanya: l’imperi com a fracàs (2)
1034
post-template-default,single,single-post,postid-1034,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Espanya: l’imperi com a fracàs (2)

Com funcionaven les “reformes borbòniques”
a les colònies americanes

L’objectiu fonamental de les “reformes borbòniques” al segle XVIII, com hem vist en l’article anterior, era l’augment dels ingressos de la Corona, fos com fos, fins i tot amb un procediment tan fosc com la venda de càrrecs. Això indica clarament fins a quin punt la corrupció era una part substancial dels sistema polític de l’absolutisme.

A la península la venda de càrrecs es feia d’una manera més o menys dissimulada, però a les Índies la venda descarada de càrrecs de govern era la norma. I el més escandalós era la venda de càrrecs de justícia, que es feia amb tota la publicitat. Fins i tot es venien càrrecs de governador, de president de l’audiència o de capità general. Investigadors, com Francisco Andujar, han demostrat l’amplitud d’aquestes vendes. Fins i tot quan no hi havia càrrecs disponibles, es venien places “futuras”, és a dir, que es venia el dret a obtenir la plaça quan s’acabés el mandat del que l’ocupava. També s’han detectat “terceras futuras”. La corrupció implícita en aquestes accions queda en evidència perquè alguns càrrecs es venien per quantitats enormes, que de cap manera era possible compensar-les amb els salaris corresponents. És evident, doncs, que els que compraven els càrrecs, compraven el dret a entrar “a saco”.

Tot això passava perquè la Corona espanyola necessitava millorar els recursos de la hisenda, però com que a la península els estaments més poderosos, noblesa i Església, es negaven a cap reforma fiscal, aleshores la manera de compensar-ho era permetre la corrupció a gran escala a les Índies i pujant-hi brutalment els impostos.

Aquesta “reconquesta fiscal” va anar en contra del creixement econòmic que s’havia produït a les colònies americanes el segle anterior, el XVII, gràcies a la la incompetència i endormiscament de l’administració de la monarquia dels Àustries, com hem vist en l’article anterior. El resultat va ser que les oligarquies locals, per a mantenir els nivells d’enriquiment i benestar que havien aconseguit, van transmetre les noves càrregues fiscals cap a l’economia informal dels camperols i les classes populars urbanes.

Per exemple, es va augmentar l’impost denominat “las alcabalas”, que gravava el comerç i era el que major benefici suposava per a la hisenda reial i sobretot aquest tribut es va estendre als productes locals, que abans n’estaven exempts. Aquesta mesura juntament a la que va obligar per la força als indígenes a comprar mercaderies europees, perquè això beneficiava als comerciants i a les autoritats (corregidores) que les imposaven, va provocar un fort malestar. A tall d’exemple, cap el voltant de 1770, el corregidor de Chichas pretenia forçar “els seus indis” a comprar la Ciropèdia de Xenofont i les obres completes del pare Feijóo!

Tot plegat va provocar importants insurreccions indígenes, la més coneguda la de Túpac Amaru, que van crear una nova angoixa a la societat colonial, cosa que va facilitar que les autoritats metropolitanes presentessin el moviment com una explosió d’odi racial de l’indígena contra el “criollo” (descendent d’europeus però nascut i criat a les Índies).

Palacio Nacional de la Ciudad de México. Mural (1929-1945) de Diego Rivera. Explotació de Mexic pels conqueridors espanyols

Les independències americanes

Tot el que hem vist fins ara va preparar el terreny per a la pèrdua de l’imperi espanyol a Amèrica. No es tractarà només d’un enfrontament entre la colònia i la metròpoli, com pretenem els independentistes americans, sinó també del que es produirà entre els grups dominants de les colònies i la resistència dels de baix.

Les elits americanes van veure que continuar amb el pacte colonial no tenia cap mena de sentit quan el 1808 –inici de la Guerra del Francès a Espanya a causa de la invasió napoleònica– l’enfonsament de la monarquia espanyola es va fer del tot evident. I encara més, quan es van ensumar que Espanya pretenia resoldre els problemes econòmics de la guerra a base d’una pressió fiscal insuportable a les Índies. Espanya, en aquells moments, no estava en condicions de ser la metròpoli que estimulés el desenvolupament econòmic americà.

Només Cuba es va mantenir fidel a l’imperi hispànic. Les raons semblen força clares: la por a una possible revolta dels esclaus africans, per contagi amb el que havia passat a Haití, va ser un factor decisiu per a inhibir qualsevol temptació independentista durant la primera meitat del segle XIX. Als propietaris cubans els convenia deixar les coses com estaven, sobretot tenint present que negociaven el sucre refinat, el seu producte estrella, directament amb els països estrangers sense la intermediació de la metròpoli, és a dir, sense passar per Espanya.

La pèrdua de les colònies continentals va representar un cop molt dur per a la monarquia absoluta. Aquesta havia pogut mantenir durant tres segles una política de gran potència sense fer reformes polítiques que li permetessin augmentar els seus recursos fiscals. El cop de gràcia va ser la derrota de les tropes reialistes a Ayacucho (actual Perú), el 1824. Però això no va impedir que els governants espanyols, sense forces ni recursos, seguissin somiant en aventures de reconquesta. I així fins a Franco, que a l’abril de 1938 es preocupava de trobar recursos per a “la reconquista espiritual de América”…

Conclusions:

El problema per a les ex-colònies va ser que els estats sorgits de la fallida de l’imperi colonial espanyol van néixer amb fronteres estranyes, ni culturals ni físiques, perquè la base legal era el territori de les antigues audiències, de límits mal definits. El més pertorbador és que els nous estats mai no han aconseguit crear autèntiques nacions americanes que convertissin tots els seus habitants em ciutadans.

A la metròpoli, segons l’historiador Josep Fontana, “la pèrdua de l’imperi feia impossible la subsistència de la monarquia absoluta i obligava a plantejar-se, amb tres segles de retard, el procés per a construir una “nació espanyola”. El problema és que, en aquells moments, en el segle XIX, els diversos components de l’Estat es trobaven en etapes d’evolució molt diferents i l’encaix de la societat catalana, que ja estava en un estadi prou avançat d’industrialització, en una estructura política dominada pels interessos d’una agricultura endarrerida, va resultar prou difícil”.

MAPA ANIMAT  (1808-1825)

TERRITORIS SOTA CONTROL REALISTA

TERRITORIS SOTA CONTROL DE MOVIMENTS INDEPENDENTISTES

TERRITORIS SOTA CONTROL DE LA GRAN COLOMBIA

ESPANYA, SOTA OCUPACIÓ FRANCESA

ESPANYA DURANT LA REVOLUCIÓ LIBERAL

ZONES SENSE UN GOVERN CLAR

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »