Repescant el passat | Espanya: l’imperi com a fracàs (1)
1027
post-template-default,single,single-post,postid-1027,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Espanya: l’imperi com a fracàs (1)

A la memòria del professor Josep Fontana

Em vaig educar amb la visió d’una història d’Espanya que considerava que l’Imperi americà havia estat el que havia impulsat el desenvolupament polític i econòmic de l’Estat espanyol. En els últims anys, pràcticament des que vam encetar el segle XXI, alguns historiadors no es plantegen la relació entre l’Imperi hispànic i la metròpoli, entre els segles XVI i XVIII, d’una manera tan simplista.

Així, Antonio Miguel Bernal, de la Universitat de Sevilla, va reflexionar sobre les greus conseqüències que va tenir, al seu parer, per a la monarquia hispànica del segle XVI, haver optat per l’Imperi europeu i americà per contra de fer-ho, com França o Anglaterra, per un projecte de “monarquia espanyola”, que mai es va dur a terme. L’historiador sevillà sosté que la inversió de recursos econòmics i militars per sostenir els trossos que formaven l’imperi hispànic europeu (els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat, algunes zones d’Itàlia entre altres), –opció que només interessava a la dinastia dels Àustries, però que no oferia cap avantatge per als territoris peninsulars que en pagaven la factura– va tenir com a resultat que els sobirans de la casa d’Àustria mai no es plantegessin crear un estat modern, de tipus nacional. Ara bé, que aquesta política de guerres contínues per a defensar l’imperi europeu, va ser possible gràcies als recursos que arribaven de les colònies americanes, especialment metalls preciosos. Però, al segle XVII, tot això se’n va anar en orris. Va començar la crisi.

Hi ha una col·lecció ben variada d’explicacions per al tema de la decadència de la monarquia hispànica –des del refredament climàtic del segle XVII, fins a les qualitats més aviat mediocres dels governants. Però, per a Bernal i també per a Fontana, que estira del fil de la tesi del professor sevillà, la decadència procedeix, en gran mesura, del fracàs de la màquina imperial; com a conseqüència d’això l’economia colonial americana va viure un període d’un cert grau de liberalització. Entenem-nos: la pròpia incompetència de l’administració espanyola va beneficiar els territoris de les Índies, mitjançant una rebaixa de la pressió fiscal, per raons exclusives de falta d’organització i control.

És perfectament quantificable la caiguda brutal de les xifres d’entrades de metalls preciosos registrades a Sevilla: fins a un 90% al final del segle XVII! Però, alerta, aquesta davallada no volia dir una disminució de la producció americana, tal com s’explicava tradicionalment, sinó que reflectia la incapacitat del govern per a controlar els recursos. Ho sabem perquè Holanda i Anglaterra van fer servir, a finals del segle XVII, en el comerç amb els mercats asiàtics una quantitat de metalls preciosos que doblava la del segle anterior. I els metalls preciosos eren d’origen americà. Si la producció americana s’hagués afeblit, Europa s’hauria trobat mancada de circulació monetària per als seus intercanvis interns i intercontinentals, cosa que sabem que no va passar.

Els canvis al segle XVIII

Al segle XVIII van canviar moltes coses. Es va establir un nou sistema d’imperis colonials-mercantils que van transformar el comerç internacional. Abans del segle XVIII, el tràfic tradicional es basava en l’intercanvi de plata per espècies. Però, a partir del nou segle apareix una nova forma de comerç, de més volum i que tenia com a objectius principals els teixits, el te, el cafè, el tabac i sobretot el sucre. Aquest nou i complex sistema de relacions comercials, que enllaçava quatre continents, va ser la base del creixement econòmic britànic: és el que es denomina planting, slaving and contracting, és a dir, la producció de colonials a les plantacions americanes, el tràfic d’esclaus (comprats a canvi de teixits de l’Índia, ferro suec, rom de les Antilles i manufactures britàniques) i negocis financers lligats, en gran mesura a aquestes mateixes activitats (els plantadors americans acostumaven a comprar els esclaus a crèdit).

Caricatura del segle XIX satiritzant la corrupció política

Però, com diu Fontana, els Borbons espanyols van restar del tot ignorants d’aquests canvis. El nou projecte colonial de la monarquia espanyola al segle XVIII va consistir bàsicament a tornar al passat: una mena de reconquesta de les colònies, una espècie de “segon imperi” que es va basar en les anomenades “reformes borbòniques”. L’objectiu principal d’aquestes reformes era drenar la major part possible de l’excedent de les colònies cap a la metròpoli, més concretament cap a les butxaques de l’Estat borbònic. Els Borbons, el que volien era augmentar els seus ingressos a base de metalls preciosos, i no es van interessar gens ni mica per les noves formes de comerç.

D’aquí ve el fracàs d’aquest “segon imperi”. Hauria calgut un canvi radical del sistema de relacions econòmiques entre la metròpoli i les colònies perquè haguessin funcionat “les reformes borbòniques”. Uns canvis que van trobar oposició a banda i banda de l’Atlàntic: per una part, els comerciants de Cadis i per altra, els comerciants de Mèxic. A uns i altres ja els anava prou bé l’antic sistema. Però, el resultat va ser que com a les colònies americanes hi escassejaven els productes de la metròpolis, aquests van ser substituïts per productes de contraban, especialment britànics i holandesos.

Cap al 1788, Campomanes, un il·lustrat de la cort de Carles III, denunciava el fracàs i les errades seculars de la política envers Amèrica: sostenia que l’imperi americà va estar mal plantejat des de l’inici i això va afectar el desenvolupament econòmic espanyol. Segons el seu parer hi havia dues errades capitals: excloure la Corona d’Aragó i “estancar en Sevilla la navegación”, és a dir, el monopoli sevillà del comerç amb Amèrica. Tothom sabia que els comerciants de Sevilla, com després els de Cadis, eren la majoria simples testaferros de cases estrangeres, que mai es van interessar en “el comercio de frutos de Indias” sinó només a “apropiar-se de oro, plata y otras piedras preciosas”.

Conclusió: primer, en el segle XVI, l’opció dels Àustries per un imperi europeu va anar en detriment de la creació d’un Estat modern. I l’opció dels Borbons, al segle XVIII, d’incrementar els seus recursos fiscals a base d’esprémer les colònies americanes, no va afavorir gens el creixement econòmic de la península i, en canvi, va estimular el procés d’independència d’aquelles en el segle següent, el XIX, com veurem en un proper article.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »