Repescant el passat | ‘La falsa ruta’
1019
post-template-default,single,single-post,postid-1019,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

‘La falsa ruta’

Febrer, 1939. Feia quinze dies que les tropes franquistes havien entrat triomfalment per la Diagonal de Barcelona. L’historiador Ferran Valls i Taberner, antic diputat de la Lliga Regionalista i rebatejat com a Fernando per ell mateix, va publicar el seu primer article a La Vanguardia després de l’ocupació de l’Exèrcit Nacional. El va titular, precisament, “La falsa ruta”. Potser és l’article més clarificador d’allò que va ser l’ocupació franquista de Barcelona. La tesi era que la guerra havia estat provocada pels catalanistes i el govern Companys, tot assumint la mentida, explotada per la historiografia d’extrema dreta d’ara, que els revoltats no eren els franquistes, sinó els defensors de la democràcia. De la mateixa manera, la majoria de les condemnes a mort signades per Franco es justificaven amb el delicte de “rebel·lió militar” dels encausats. El món al revés, però així és com es pot justificar l’injustificable.

La Vanguardia del 25 de gener portava el número 23.357

La del 27 de gener de 1939 (l’endemà de l’ocupació) duia el número 22.575. Un salt enrere de 782 edicions

Cal tenir present que La Vanguardia, obligada a rebatejar-se com La Vanguardia española després del triomf franquista i per tal de rendir homenatge al dictador, va numerar la seva edició del 27 de gener de 1939 –l’endemà de l’entrada de l’exèrcit nacional– amb el número corresponent al 19 de juliol del 1936, saltant-se tots els números de l’època de la guerra, més de 700. I continua, encara, amb aquesta fraudulenta i falsa numeració…

L’autoinculpació de l’article de Valls i Taberner començava amb la revisió històrica del procés que s’havia iniciat amb la Renaixença i que havia desembocat amb la proclamació de la República i de l’Estatut d’Autonomia del 1936. L’atribució de culpes al catalanisme per part de la “Nueva España” no se centrava en el món republicà, sinó que era el mateix catalanisme l’esca del pecat. Calia ser totalment exterminat.

Ferran Valls Taberner

El que resulta més rellevant és que Ferran –o Fernando- Valls i Taberner (Barcelona 1888-1942) no era un feixista de primera hora, sinó un antic historiador, jurista i polític de la Lliga, que va ocupar un munt de càrrecs: director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, i fins i tot l’any 1924, com a membre de la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona, ser destituït i confinat a Morella per la seva postura clarament catalanista i d’oposició a la dictadura de Primo de Rivera.

Tanmateix, ja en l’època de la Segona república Ferran Valls-Taberner va començar la seva particular evolució des d’un catalanisme militant cap a mostrar-hi la seva hostilitat. Va començar publicant unes reflexions que reprenien un fil de pensament que ja havia iniciat a finals de la Dictadura amb la publicació de “Paraules del moment”, on proposava la revisió del pensament d’Enric Prat de la Riba. Una altra publicació en la mateixa línia va ser “Hores confuses”, poc abans dels fets del sis d’octubre de 1934, on posava de manifest el seu refús al pensament de Prat, al sufragi universal, a la democràcia parlamentària i al nacionalisme, que considera una moda temporal que degenera fatalment en extremismes i violència. Jordi Rubió va manifestar que en aquest llibre s’hi troba la llavor “de tot el que escrigué i predicà després”. Cal dir que Ferran Valls-Taberner va servir la Lliga Catalana amb lleialtat i dedicació, però el seu pensament polític va esdevenir amb el temps advers als principis defensats per aquest partit.

LA FALSA RUTA

La Vanguardia española (15 de febrero de 1939)

La emoción de la llegada a Barcelona, al día siguiente de su liberación por el ejército nacional, y las intensas impresiones de los quince primeros días de nueva estancia son algo inenarrable… Al reanudar ahora mi vida barcelonesa, he tenido ocasión multiplicada de constatar que las conclusiones que por raciocinio habían llegado desde mi lejana región nativa, presente, empero, siempre en mi espíritu, coinciden especialmente con las que me comunican aquellos amigos que han sufrido aquí la tortura inmensa de la tiranía roja. Estas conclusiones pueden resumirse en esta opinión: Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán.

Uno de los factores de subversión, cuya reaparición se debe evitar decididamente, ha sido el catalanismo político, y aún, para simplificar la denominación, diremos el catalanismo, a secas… Catalanismo no ha resultado lo mismo que amor a Cataluña, aunque de buena fe aparecieran a muchos, en otro tiempo, uno y otro como cosas idénticas… Hay que reconocer que el catalanismo resultó un lamentable factor de disgregación, así con el respeto a la unidad española, así como dentro de la misma entidad regional catalana, produciendo en ella una funesta separación, mejor diremos contraposición, que a veces, enconada por el odio político, llegó a parecer irreductible, entre los mismos catalanes, divididos entre catalanistas y anticatalanistas, con lo que se inició ya, dentro de la misma Cataluña, una discordia profunda, que en el orden moral era un preludio de una guerra vehemente y furibunda.

El catalanismo, al término de su trayectoria, se ha vuelto contra Cataluña; y que incluso lo que un tiempo pudo tener de generosa aspiración renovadora, en medio de la general decadencia, lo que tuvo también de idealidad, desviada sin duda, pero llena de ingenuas ilusiones… todo ello ha sido ignominiosamente prostituído y sacrificado en estos últimos años… y a consecuencia de ello el catalanismo es hoy un cadáver. Para bien de Cataluña y de España entera no lo podemos dejar insepulto.

Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero… hay que hacer andar (a Cataluña) por la ancha vía triunfal de la Nueva España, hacia un destino común lleno de promesas y esplendores, de gloria auténtica y de progreso positivo. Y puesto que la Providencia, en el momento más angustioso y de máximo peligro, nos ha salvado de una ruína irreparable, por medio de nuestro excelso Generalísimo y del glorioso ejército nacional, es necesario que la rectificación, la contrición y la enmienda marquen la nueva orientación de la vida de Cataluña, reincorporada a España definitivamente. A la obra grandiosa de la reconstrucción de la Patria española emprendida por el Movimiento Nacional deben, pues, cooperar todos los catalanes efusivamente y con la máxima lealtad, sin reserva, sin recelos y regateos de ningún género; sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación renaciente, y salvador de nuestra civilización tradicional, al cual debemos gratitud perenne, adhesión inquebrantable y confianza plena amplísima, cual la merece por su patriotismo insuperable y por su abnegación y esfuerzo admirables.

Potser si el ministre Borrell tingués present aquest article no faria prediccions de futur…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »