Repescant el passat | Diccionari de l’adoctrinament franquista: història antiga
Franco, un cop acabada la guerra, es va prendre molt seriosament el control ideològic del passat, tot seguint les paraules de G. Orwell: “Qui controla el passat controla el futur i qui controla el present controla el passat”.
715
post-template-default,single,single-post,postid-715,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Diccionari de l’adoctrinament franquista: història antiga

Al enemigo hay que despojarlo de sus ideales absurdos y esa es la misión del maestro

FRANCO a un grup de docents.
Salamanca, 1937

Franco, un cop acabada la guerra, es va prendre molt seriosament el control ideològic del passat, tot seguint les paraules de G. Orwell: “Qui controla el passat controla el futur i qui controla el present controla el passat”. Així doncs, va propiciar que la historiografia franquista creés un relat en el qual l’existència predeterminada d’Espanya fos evident des de la Prehistòria. D’aquí se’n deriva, per exemple, que Esperanza Aguirre afirmés, tan tranquil·la, que Espanya té una antiguitat de 3.000 anys, és a dir, que Espanya ja existia 1000 A.C., tot i que en aquella època ningú ho sabia… D’altra banda, personatges coneguts de l’època pre-romana, com Viriat, Indíbil i Mandoni eren presentats com a prototipus de la “raza española” i reverenciats pel seu heroisme i coratge.

Ara bé, aquest intent de glorificar un passat i fer-lo confluir amb els interessos del present, tampoc era del tot nou. De fet, l’emperador romà Cèsar August va fer una cosa semblant, tot encarregant al poeta Virgili una obra èpica en què s’exalcés la procedència troiana d’un dels fundadors de Roma, en aquest cas de l’heroi Eneas, que dóna nom al poema èpic. Ras i curt: August buscava un “pedigrí” antic i gloriós que legitimés el seu poder. Resultat: molt bona poesia, però pura faramalla històrica.

Explicarem aquest tema en forma de petit diccionari, sense renunciar a la profunditat històrica però, potser, de forma més amena:

ADOCTRINAMENT
Hem recollit diverses cites on es fa ben explícit aquest intent franquista de reescriure el passat, per tal d’utilitzar-lo com a legitimació d’un present sinistre i vil. A part de la cita, que encapçala el text, que mostra clarament les intencions de manipulació històrica descarada per part del general Franco quan ni tan sols la guerra havia acabat, tenim la d’Agustín Serrano de Haro del seu llibre “Yo soy español” de 1943: “Queremos que (los escolares) empiecen a oír los nombres ejemplares y las gestas heroicas; que las cosas de Dios y España entren, como sal de bendición, en la levadura germinal de su conciencia.” Els llibres de text d’inspiració falangista explicaven que la religió catòlica “encajaba perfectamente en el modo de ser español… y por ello España había sido designada por la Providencia como pueblo escogido para propagar el Nuevo Testamento, como lo había sido el pueblo judío para la difusión del Antiguo Testamento.” Per tant, el règim franquista tenia ben clar que els mestres eren els instruments per a difondre la seva ideologia i els nens els destinataris últims. Amb la primera arribada de turistes, aquesta exaltació dels valors patris dels pobles pre-romans anirà acompanyada de la difusió d’un lema, “Spain ist different”. Què es pretenia? Molt senzill, estendre la idea, destinada tant a l’interior com a l’exterior, que els espanyols eren una “raza” diferent, que si bé un sistema parlamentari i democràtic no anava amb la seva manera de ser, en canvi, eren els millors del món. Així ho deia “El libro de España”, destinat als nanos de les escoles, “En ingenio, en valor, en grandeza de alma no hay pueblo que iguale al pueblo español”. Sense discussió.

CELTIBERS
Nom amb què són coneguts pobles que ocupaven gran part de la Península Ibèrica abans de la romanització, en el I mil·leni A.C. La historiografia franquista va intentar donar una idea d’unitat política i cultural d’aquells pobles, que explicaria, segons el règim, la seva resistència heroica a les invasions exteriors. Però en el I mil·leni A.C. la Península Ibèrica no constituïa cap unitat en cap aspecte, per molt que el franquisme s’hi encaparrés. Així, l’historiador espanyol, Marcelo Vigil, especialista en Història Antiga de la Península, a finals del franquisme, el 1973, va afirmar que no existia, en aquella època, cap “pueblo español” que oposés una resistència organitzada a les invasions cartaginesa o romana. Només hi havia pobles, estats, ciutats heterogènies i independents entre si, que van anar caient sota el control de Roma, uns més ràpid que els altres, segons les circumstàncies de Roma i la dels pobles indígenes. La busca d’un hipotètic esperit espanyol que s’hagués perpetuat des de la Prehistòria fins els nostres dies, era pur adoctrinament franquista.

DAMA D’ELX
A finals del segle XIX, quan es va trobar el bust d’una dona coneguda més tard com la Dama d’Elx, els erudits de l’època van pensar que s’havia trobat la prova irrefutable de l’existència d’una refinada civilització ibèrica, anterior a la conquesta romana. Encara avui no se sap a qui representa la misteriosa escultura: té trets de l’art grec, però els ornaments són clarament d’origen fenici. El cas és que va anar a parar al Museu del Louvre. Però el 1940 el govern de Franco va negociar amb el govern francès de Vichy –és a dir, el sotmès als nazis– el retorn de la peça. El 1941 la Dama d’Elx es va instal·lar al Museu del Prado. El 1972 es va traslladar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, malgrat les nombroses protestes populars per tal que tornés a Elx. Però el franquisme l’havia convertit en una qüestió d’Estat i així ha quedat.

INDÍBIL I MANDONI
Líders d’un poble celtiber –els ilergetes– que vivien al turó de l’actual ciutat de Lleida. Primer van aliar-se amb Cartago, però més tard es van passar al bàndol romà. Finalment van morir a mans del romans. El franquisme va intentar convertir-los en símbols de la lluita dels espanyols de sempre contra els invasors. Així, l’any 1946 es va erigir a Lleida una estàtua de bronze dedicada als guerrers ilergetes, Indíbil i Mandoni, tot substituint un altre grup escultòric de guix que portava per nom “Crit d’independència” del 1884. L’antiga escultura representava Istalaci i Indolartes, dos guerres ibers que lluiten contra els cartaginesos durant la Segona Guerra Púnica. Avui dia, l’estàtua d’Indíbil i Mandoni és considerada un dels símbols més populars de Lleida: està situada a l’antiga entrada de la ciutat que comunica el Carrer Major amb el Pont Vell.

MENÉNDEZ PIDAL, Ramon
El 1947, en plena postguerra espanyola i en ple franquisme “puro i duro”, l’il·lustre filòleg i historiador va escriure un pròleg a la “Historia de España” que portava per títol “Los españoles en la Historia. Cimas y depresiones en la curva de su vida política”, on fa una exhaustiva enumeració de les virtuts del patriotisme espanyol: coratge, decisió, resistència, intrepidesa, esperit militar, és a dir, obediència cega als superiors, individualisme, heroisme i rebel·lió, sempre que la causa sigui justa, és clar. D’acord amb aquests valors, el franquisme va mitificar, de manera extraordinària i un punt grotesca, els cabdills de l’època romana com Indíbil, Mandoni, Viriat i ’altres, com a exemples de patriotes espanyols.

NUMÀNCIA (i Sagunt)
En l’imaginari franquista van tenir un lloc destacat, les èpiques resistències de Numància I Sagunt contra els romans. Ja a meitat del segle XIX, el nacionalisme espanyol, encara en construcció, va reivindicar aquests episodis com a exemples d’un nacionalisme proto-espanyol. Segons aquesta versió, els romans es trobaran amb el caràcter espanyol basat en l’amor a la independència i una heroica bel·licositat. M. Lafuente, historiador del XIX, considera que el fet que els nadius haguessin preferit morir de gana o suïcidar-se abans que rendir-se a les legions romanes, són tendències nihilistes que formen part del caràcter espanyol etern. Com a conseqüència d’aquest enaltiment del suïcidi, Numància i Sagunt es converteixen en noms mítics del nacionalisme espanyol. Tant és així, que l’Estat va córrer a divulgar la llegenda, iniciant a meitat del segle XIX les exploracions arqueològiques en ambdós llocs.

ROMANITZACIÓ
Curiosament per als franquistes, la Romanització no va ser vista com la imposició sobre els pobles indígenes d’un imperi molt més potent, sinó com l’eina que proporcionarà a la Península una unitat política i lingüística, és a dir com l’assaig general de la futura Espanya. Però si ens atenem a un criteri històric estricte, només es pot parlar d’història de les províncies romanes d’Hispània com a part integrant de l’Imperi Romà. És a dir, el relat sobre la Península Ibèrica d’aquesta època forma part de la història de Roma, sobretot pel que fa als aspectes polítics i militars. D’altra banda, Franco, com havia fet Mussolini a Itàlia, pretén ser un Octavi August espanyol. Intenta vendre la seva pau –que és la dels cementiris- amb la “pax romana” d’August. També el dictador espanyol va intentar imitar-lo en altres polítiques com la recuperació dels “mores maiorum” (els costums del passat) i el foment de la natalitat.

SÈNECA
Una altra manera de demostrar la superioritat de la raça ibèrica serà l’enaltiment de personatges, nascuts a la Península, que van tenir un paper destacat en la vida política i cultural de Roma. Així es va exaltar la figura del filòsof cordovès Sèneca (4 a.C. – 65 D.C.), gran exponent de l’estoïcisme. Les idees de resignació i fortalesa davant les adversitats, pròpies d’aquesta filosofia, van ser considerades pels ideòlegs franquistes com una preparació psicològica necessària per al triomf del cristianisme. El franquisme es va apropiar de tal manera de la figura de Sèneca, que fins i tot li va dedicar una sèrie de TV en els anys seixanta.

REPÚBLICA
Una interpretació del tot esbiaixada i interessada, encara que força curiosa, va ser l’intent de relacionar la Segona República Espanyola amb la República romana. Així, el franquisme va procurar, de manera maliciosa, relacionar els partits polítics republicans amb les faccions que dominaven el Senat romà en l’època republicana. La corrupció i la lluita pel poder del final de la República romana es van associar a la situació política espanyola abans de la guerra civil, és a dir, amb el període de la II República. Curiosament, la ideologia franquista va oblidar que l’època republicana de Roma és la més gloriosa de la seva història. Les seves institucions es basaven en una certa separació de poders, que després en el segle XVIII els il·lustrats, com Montesquieu, van recuperar, si més no, intel·lectualment; és clar que això no interessava gens al franquisme! Però també, en l’època republicana és quan les conquestes militars de Roma arriben a la seva màxima extensió. L’ època imperial va tenir també moments gloriosos, però la corrupció i el despotisme dels emperadors van superar amb escreix el de la República.

(EL) YUGO Y LAS FLECHAS
El model de partit feixista espanyol, la Falange, era els “Fasci Italiani de Combatimento” de Mussolini i el nom al·ludia a la “falange” grega, un tipus de formació militar. El principal símbol del partit de José Antonio Primo de Rivera era el jou i les fletxes, que ja apareixia en l’escut dels Reis Catòlics. Un intel·lectual falangista, Rafael Sánchez Mazas, que volia imitar la glòria de Roma, en l’Imperi, atribuïa els dos elements, que composen el símbol, el jou i les fletxes a dues obres del poeta Virgili ( segle I A.C.). El jou, inspirat en el poema “les Geòrgiques” significaria les tasques del camp i les cinc fletxes, extretes de “l’Eneida”, la guerra. El conjunt d’aquests dos símbols representaria una forma de vida i una forma de govern, basats en la disciplina i l’obediència. El més probable és que el pretès origen poètic del símbols fos també pura invenció falangista, que sense cap legitimitat democràtica va buscar alternatives en el feixisme italià o en el nazisme alemany.

De fet, “el yugo y las flechas” formen part de la parafernàlia simbòlica del franquisme, que es va utilitzar per identificar visualment al règim franquista i apropiar-se simbòlicament de llocs emblemàtics. Es va fer servir, seguint les modernes tècniques de propaganda en tots el àmbits públics i privats. A tall d’exemple, fins i tot els seients dels transports públics eren objecte d’apropiació simbòlica per tal de recordar la “Gloriosa Cruzada”: un cartell que indicava “Reservado para caballeros mutilados”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »