Repescant el passat | Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada
325
post-template-default,single,single-post,postid-325,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada

baixa

Eugeni Xammar (1888- 1973) va córrer el món des de primers de segle, sempre amb la dèria d’escriure als diaris. Entre la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil va ser un dels periodistes més prestigiosos de la premsa catalana i també espanyola. Des de Londres, Paris, Munic, Berlín, Praga, Moscou, Barcelona i Perpinyà va anar explicant els principals esdeveniments del segle amb un estil analític, irònic i intel·ligent. Deia Josep Pla, tot parlant de Xammar : “M’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec”. En els anys del franquisme, Xammar va ser un dels grans oblidats de les lletres i de la prestigiosa premsa catalana, probablement perquè, com novament Pla recordava, “ha estat l’únic antifranquista autèntic que he conegut en aquest país”. Avui, encara poc conegut, una nova generació de periodistes catalans, hereus de Xammar, com de la generació de Huertas, Lorés i Barnils, se l’ha fet definitivament seu. Per recuperar aquesta part de la història que ens ha estat arrabassada, donen a conèixer uns fragments de la misteriosa entrevista amb Hitler, publicada a La Veu de Catalunya  l’any 1923:

Poques hores abans del cop d’Estat que l’havia de convertir en dictador d’Alemanya per una nit, Adolf Hitler ens havia concedit una entrevista que no vacil·lem a qualificar d’interessant. L’actualitat ens ha obligar a ocupar-nos, abans, d’altres afers i a parlar d’Hitler per altres motius. Però, creiem, tanmateix, que deixar inèdites les declaracions que el futur ex dictador d’Alemanya va tenir l’amabilitat de fer-nos seria una injustícia i un manca de consideració.

Ferit i empresonat, Adolf Hitler segueix essent per a nosaltres el mateix que, intacte i en llibertat, era: el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima (D’això darrer ell n’està més convençut que nosaltres mateixos)…

Pel que fa la descripció del personatge, ja hem tingut l’ocasió de fer-la una vegada en aquestes mateixes columnes. És veritat que aleshores no havíem vist de Hitler altra cosa que un retrat. Però ara que l’hem tingut al davant, no sabríem pas afegir un mot a ço que ja diguérem. Entre la fotografia i l’home, equivalència absoluta. Es veu de seguida que Hitler és un d’aquests homes vinguts al món expressament per fer-se retratar…

Hitler ens ofereix seient i comença a parlar tot seguit:

–Espanyols, eh? Dos espanyols (anem plegats en Josep Pla i Jo). Molt bé, molt bé. Dos espanyols.

Nosaltres el deixem dir

–Els espanyols a Baviera tenen les portes obertes. Són els únics estrangers que ho poden dir. Per altres estrangers tenim molt poques simpaties. No els necessitem ni els volem, i a Munic, gràcies a Déu, es pot dir que ja no em queden. La major part dels estrangers que van pel món són jueus: ¿comprèn? No cal fiar-se’n. Italians, anglesos, romanesos, holandesos….cadascú amb els seu passaport. Permeti’m que me’n rigui! Tots jueus! Fa uns quants mesos passejar-se per Munic amb cara d’estranger, era perillós, li ho confesso. La joventut estava molt excitada i les garrotades eren freqüents. Vostè mateix, amb el nas que té, no se’n hauria escapat. De totes maneres, declarant que era espanyol, després de la primera trompada, ningú li hauria donat la segona.

Hitler riu, i jo també, però no tant de gust com ell.

–Era necessari i imprescindible -segueix dient sense parar ni un segon -, i encara no som allà on anem. Ara ¿que hi arribarem? Pot pujar-hi de peus. La qüestió jueva és un càncer que rosega l’organisme nacional germànic. Un càncer polític i social. Sortosament, els càncers polítics i socials no són una malaltia incurable. Hi ha l’extirpació. Si volem que Alemanya visqui, hem d’eliminar els jueus…

–¿ A garrotades?

–…Què em trauríem, d’estossinar la  població jueva de Munic, si a la resta d’Alemanya els jueus continuen essent, com ara, els amos del diner i de la política? En tot Alemanya hi ha més d’un milió de jueus. ¿Què hi vol fer? ¿Els vol matar tots en una nit? Seria la gran solució evidentment, i si això pogués passar la salvació d’Alemanya estaria assegurada. Però no és possible. Ho he estudiat per tots cantons i no és possible. El món se’ns tiraria al damunt, en compte de donar-nos les gràcies, que és el que hauria de fer. El món no ha comprès la importància de la qüestió jueva per la raó senzillíssima que el món està dominat pels jueus. ¿Ho va veient clar, ara? La qüestió jueva és una cadena. Alemanya, si no vol morir, ha de trencar aquesta cadena. ¿Com? ¿De quina manera? Ja hem vist que el pogrom no és possible. No queda més que l’expulsió en massa. Amb l’expulsió del jueus fa més de quatre segles, Espanya…

–Creu vostè que va fer un bon negoci?

–Li agrairia que em deixés parlar. Espanya va fer un negoci desastrós. Però, ¿Per què? ¿Em vol dir per què? Els Reis Catòlics, permetin que li ho digui, no van comprendre el problema jueu. Van creure que era un problema religiós i van donar als jueus el dret de romandre a Espanya si es convertien al catolicisme. Se’n van convertir més de la meitat! ¿Ho entén? Més de la meitat! Naturalment (tres ratlles censurades) el problema jueu, sàpiga-ho d’una vegada, no és un  problema religiós. És un problema de raça. El mitjà per a resoldre aquest problema és l’expulsió. Però l’expulsió rigorosa de tothom que sigui de raça jueva, tant els practicants, com els indiferents i com els convertits…

No fa falta que Hitler ens expliqui res. N’hi  ha prou que parli perquè l’admirem. Les seves idees sobre el problema jueu són clares i divertidíssimes. Demà tindrem ocasió d’exposar les seves concepcions  econòmiques i polítiques, en les quals els nostres estimats llegidors trobaran –com nosaltres mateixos– repetides ocasions de sucar-hi pa.

ADDENDA
Tant Josep Pla com el mateix Xammar, en les seves memòries Seixanta anys d’anar pel món –llibre del tot recomanable per a conèixer d’una manera viva l’Europa de principis del XX fins a la Segona Guerra Mundial-, mai més no van fer referència a aquesta entrevista. Això ha provocat el dubte sobre la seva existència, però com va dir en Jaume Vallcorba, l’editor de les seves memòries, si no és va produir en realitat, “com la va encertar en Xammar pel que fa al tema dels jueus!”. I això l’any 1923, quan el més calent era a l’aigüera.També és molt recomanable l’exposició que hi ha a les antigues Cotxeres del Palau Robert sobre la figura i el món d’en Xammar. No us la perdeu.!

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »