Repescant el passat | La gran depressió del sXX: els anys 40
491
post-template-default,single,single-post,postid-491,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La gran depressió del sXX: els anys 40

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.23.53Després de més de mig segle, no deixa de ser sorprenent, tot i que les coses han canviat una mica, que novament sigui la pressió exterior la que obligui a desbloquejar  el model del toxto, de l’època del Caudillo, i a modificar dràsticament el disseny econòmic que se’n deriva. L’economia, encara que no ho sembli, segueix segrestrada a Espanya per la política, com cinquanta anys enrere.

En general, ara, quan s’analitzen les crisis anteriors tot comparant-les amb l’actual, es fa referència a la dels anys 30, que, com es sabut, es va convertir en una gran depressió econòmica a nivell mundial. Però, tot i que l’economia espanyola se’n va ressentir, no té color amb el va passa als anys 40.

La primera característica a destacar és la profunditat i durada d’aquella depressió. Tots els indicadors són ben clars: disminució de la producció agrària, de la producció industrial, de la inversió, del comerç exterior, del PIB general i del PIB per càpita. Però sobretot hi ha un indicador biològic que assenyala amb crua claredat les caresties alimentàries, higièniques i sanitàries de l’època: la disminució notable de l’alçada mitjana dels nois espanyols (dades obtingudes dels censos militars sobre els soldats que feien la mili).

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.25.16Per a la majoria de la població aquells van ser uns anys de fam, d’estraperlo, d’escassesa de productes bàsics, d’enfonsament dels salaris, de condicions laborals pèssimes, de racionament, de tuberculosi, de restriccions continues d’aigua i d’electricitat, de fred i de penellons.  La majoria de la població va ser condemnada a la misèria i a privacions i malalties associades. La situació era semblant a la de molts països actuals en els que actuen ONG’s per pal·liar la misèria i les malalties que l’acompanyen. Però, per a una minoria va ser del tot diferent;  les empreses, sobretot la banca van obtenir un increment dels seus beneficis, l’Església i l’Exèrcit un augment notori dels seus privilegis, però allò que destaca especialment és l’enriquiment obscè dels estraperlistes protegits pel Règim.

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.24.06Va ser una crisi, o millor dit, una depressió econòmica de llarga durada perquè fins el 1952 no es recupera un PIB que s’acosti al de 1935. Disset anys per tornar a la casella d’abans de la guerra. Però, atenció, el nivell del consum privat del 1931 no va recuperar fins el 1957. Traducció: vint-i-sis anys de penúries! De tota manera, cal matissar que un any desprès d’acabada la guerra, Madrid, segons Oscar Pazos, tot i haver estat en mig del front i d’haver resistit un setge de trenta-tres mesos, havia ja recuperat la meitat de la caiguda de la renda que patien la resta de regions espanyoles i el 1950 era l’única ciutat que superava els nivells de preguerra tant en PIB com en renda familiar. Pel que fa al consum alimentari no s’aconsegueix el nivell  d’abans de la guerra fins ben entrada la dècada dels 50. Alguns exemples: el 1935 el consum de pa per habitant/any era de 156Kg, el 1945 era tan sols de 87Kg. Gairebé la meitat. Quant al consum de patates, carn, ous, sucre, de 1950 era notablement inferior al de 1935. Ras i curt: comparativament la depressió després de la guerra a Espanya fou molt més llarga i intensa que la dels països europeus afectats per la Segona Guerra Mundial.

Captura de pantalla 2013-06-19 a les 0.10.43Causes del fracàs econòmic del primer franquisme

La gran aposta econòmica del franquisme inicial és el sector industrial. La industria espanyola havia tingut un desenvolupament sostingut en el primer terç del segle XX, tot i que restringit a determinades àrees. Ara be, durant el període 1936-1950 hi ha un bloqueig de la industria que no es dóna en cap altre país europeu. Aquesta anomalia no s’explica per raons exteriors, sinó que per raons nacionals indestriables del model polític existent.

Segons el Règim franquista les causes del fracàs del model econòmic es poden sintetitzar en dues, a part de la pertinaz sequía:

a)    Els danys causats per la guerra (destrucciones de los rojos, segons la terminologia de l’època)

b)    L’aïllament internacional

Anem a analitzar-les tot seguint les pautes que dóna el professor Carlos Barciela  de la Universitat d’Alacant (España en crisis: las grandes depresiones econòmicas 1348-2012)

a)    Els danys de la guerra van ser molt inferiors als dels països que van patir la Segona Guerra Mundial. Només van ser rellevants els referents als transports i a les infraestructures. Les pèrdues més importants van ser les vides humanes: als centenars de milers de morts i ferits cal afegir-hi els que van morir a la postguerra víctimes de la fam, les privacions i les malalties. Però també cal sumar-hi els centenars de milers de represaliats, per depuracions i repressió laboral, i els exiliats.

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.24.21La depuració ideològica més el fonamentalisme religiós van impossibilitar el desenvolupament de la iniciativa i de la llibertat. Els efectes d’aquesta mancança van ser nefastos, sobretot, a llarg termini: endarreriment científic que ja venia de temps abans,- de fet una herència dels temps de la Inquisició- i un espantós retrocés del nivell educatiu de la població espanyola, especialment de la femenina. A tall d’exemple, l’analfabetisme , quan va arribar la televisió a finals del anys 50, era gairebé del 40%, fet que explica força bé la incidència que ha tingut i té  la televisió sobre la població espanyola. Pel que fa als estudis superiors hi va haver un caiguda dels estudis tècnics i de les enginyeries en favor del dret i de les humanitats. Però, els seminaris plens, això sí!

Cal, a més, tenir present que els llocs vacants deixats pels científics, mestres, intel·lectuals republicans van ser ocupats per persones “afectes al Règim”, amb una manca de qualitats i preparació tècnica que van produir estralls en el sistema educatiu i cultural de l’època, del qual Espanya no se n’ ha refet encara. La majoria eren ex-combatents, ex-captius, militans del Movimiento o dretans de tota la vida. L’ocupació de càrrecs era entesa com una mena de botí de guerra.  Per altra banda, els llocs que haurien d’estar ocupats per persones amb formació econòmica els van ocupar militars –per exemple a la SEAT–, advocats, enginyers i alguns economistes antiliberals que proposaven solucions autoritàries, fortament reglamentistes i d’escassa eficiència tècnica.

b)    Quant a l’aïllament internacional d’Espanya a partir de la Segona Guerra Mundial, és una aspecte que també cal matisar-lo: la retirada d’ambaixadors i la condemna de l’ONU fou més espectacular que efectiva en termes econòmics. Franco va comptar amb les simpaties dels conservadors britànics – en especial de Churchill-, de les grans empreses americanes i de les finances internacionals.  Últimament han sortit a la premsa –els historiadors ja ho sabien, com ha explicat Borja de Riquer–  els suborns britànics a generals franquistes per tal d’evitar que Espanya entrés a la guerra al costat de Hitler.

El comerç amb la Gran Bretanya i altres països europeus no es va interrompre mai,  i l’ajut argentí, sobretot, va ser fonamental per al Règim. De tota manera, cal recordar que la situació d’Espanya el 1945 va ser el resultat d’una opció  del tot equivocada: l’alineament amb el nazisme i el feixisme com a resultat de les preferències ideològiques de Franco.

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.23.13L’autarquia
En acabar la guerra, Franco i la seva camarilla van tenir la possibilitat d’aconseguir un gran emprèstit per tal de poder encarar la reconstrucció. Els aliats van fer tota mena d’oferiments. Però no es va acceptar, per no haver de dependre de cap país estranger ni de possibles ingerències. I així és va optar per l’autarquia, una absurda creença en la pròpia capacitat  per a reconstruir i tirar endavant l’economia espanyola, a més de demostrar un menyspreu absolut  per a la democràcia i un alineament total amb les potències feixistes.

Com sosté Manuel Puerto els súbdits hispànics de l’ “Imperi Franquista” es dividien en quatre grups: banquers col·laboracionistes i assimilats de alta alcurnia, herois de guerra, estraperlistes i la majoria silenciosa alimentada amb pa negre.  El bàndol nacional estava format per un mosaic de forces conservadores, molt i molt reaccionàries, com els grans latifundistes, una gran part de la burgesia, i no només la industrial, els tradicionalistes, l’Exèrcit, l’Església, i algunes formacions, típicament feixistes disfressades de revolucionàries, com La Falange i les JONS. El que els cohesionava eren uns vells principis, molt anteriors al franquisme: nacionalisme espanyol, autoritarisme, ansias imperiales, corporativisme per contra de sindicalisme, rebuig del liberalisme polític, del socialisme i, en general, de qualsevol influència cultural exterior. L’aportació del Movimiento va ser portar al paroxisme aquests plantejaments que estaven força arrelats en una part considerable de la societat espanyola. Malgrat aquest conglomerat social i ideològic  el poder real va quedar en mans de Franco i la seva camarilla.

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.23.05Per tant, el nacionalisme i el rebuig a tot allò que era estranger van portar de manera lògica a l’autarquia. Després, quan es va veure que era un autèntic fracàs, els dirigents del Règim i els economistes afins van justificar-ho tot afirmant que l’autarquia va ser imposada des de l’exterior. Però les paraules del propi dictador són ben clares: “España és un país privilegiado que puede bastar-se a si mismo. Tenemos todo lo que hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada.”

Cal recordar que l’INI, l’organisme encarregat d’ industrialitzar el país,  va ser batejat inicialment com a Instituto Nacional de Autarquia. Però l’objectiu de l’autarquia era un somni ple d’ignorància. Per a Espanya, un país petit i força endarrerit econòmicament, subdesenvolupat tant des de el punt de vista científic com tecnològic, amb poca capacitat d’estalvi, amb un alt índex d’analfabetisme, amb una dramàtica escassesa de matèries primeres, sense una gota de petroli, era una bogeria perillosa, un autèntic suïcidi que va pagar com sempre il popolo.

Els costos de l‘autarquia van ser enormes, segons l’historiador Carles Sudrià, a diferència de la neutralitat  espanyola durant la I Guerra Mundial que va provocar nombrosos beneficis econòmics,  ja que l’autarquia i la posició favorable a l’Eix van ser  van perjudicar greument les condicions de vida dels espanyols.

untitledEl mercat negre
La confiança absoluta en un Estat fort i totalitari inspirava totes les decisions econòmiques. D’aquí prové el famós i quimèric se disciplinaran los precios, és a dir, intervencionisme sense vacil·lacions, amb sancions de tota mena, fins i tot la mort. Dit d’una altra manera, mentalitat castrense aplicada a l’economia. La fixació de preus, l’establiment de cupos i el racionament van tenir efectes devastadors, encara que perfectament  previsibles, perquè ja s’havien produït en altres postguerres. Però, la ignorància era manifesta. Veiem dos exemples paradigmàtics: el blat i els lloguers. En el primer cas, la intervenció dels preus forçant-los a una baixada artificial va provocar una reducció de l’oferta del cereal  i a un encariment del producte en el mercat lliure (mercat negre). En el segon, la rehabilitació de les vivendes també es va aturar a causa de la congelació dels lloguers. Les conseqüències a llarg termini d’aquesta fixació dels preus dels lloguers van ser funestes i, encara avui dia, en patim i  de quina manera, els efectes:  el mercat de lloguer va experimentar una forta contracció,  a causa  de la caiguda dels ingressos reals dels propietaris de les vivendes, i aquesta situació, consolidada al llarg dels anys, va acabar per convertir-se en una característica del mercat immobiliari espanyol, una autèntica singularitat en l’àmbit europeu.

Control brutal dels salaris
La implantació institucional del franquisme, amb el que va comportar de terror,  de misèria i control social, va empitjorar terriblement els efectes de tres anys de  guerra civil. Però, els que més van patir les noves condicions que el franquisme va imposar ven ser els pagesos i els obrers . Una de les funcions bàsiques de la dictadura al llarg de tota la seva existència va ser la de “disciplinar els treballadors organitzats”, i això es va traduir en la postguerra en una disciplina laboral gairebé militaritzada. Després de la guerra, va començar una brutal repressió contra els treballadors: il·legalització dels partits polítics i els sindicats, creació d’un sindicat únic de caràcter feixista, elaboració d’un marc laboral controlat totalment per l’Estat. La Il·lusòria idea del govern de controlar els preus i els sous a nivells anteriors a la guerra va tenir uns efectes devastadors sobre els treballadors. La incapacitat de controlar els preus i la inflació es va compensar amb els control dels salaris, cosa molt més fàcil de dur a terme. Els sous agrícoles es van desplomar i van tardar més de vint anys en recuperar-se. El salaris industrials també van patir un enfonsament terrible. La conseqüència va ser un empitjorament de les condicions de vida dels assalariats: la vaga va ser considerada delicte de lesa patria, i la jornada laboral, sense partits ni sindicats que poguessin defensar els treballadors, es va allargar molt. Exemples: les jornades de sol a sol en l’agricultura, i de 12 hores en la industria, incloent-hi els dissabtes. Evidentment, la productivitat se’n va re sentir. A més, treballar era considerat no només “un deber” por el “Fuero del Trabajo”,  i , per tant, les malalties o els retards en l’horari laboral podien ser considerats com a mostres de desviacions “roges”.

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.22.11Conclusions:
El Nou Estat, fort i totalitari, es va imposar a base d’una repressió ferotge, però des del punt de vista econòmic va demostrar una debilitat extrema. Tots els experts, assenyalen que el sistema fiscal era insuficient, antiquat, ineficient i injust. Però, qualsevol reforma tributària hauria afectat als mes poderosos i, això, el Règim, senzillament, no ho contemplava. Cal afegir-hi les elevades despeses militars i dels cossos de seguretat. Ras i curt: les necessitats del deute engolien el pressupost i les necessitats dels ciutadans, millor dit súbdits, com educació, salut i infraestructures anaven a mínims.

La solució al dèficit de la hisenda pública va ser senzilla a curt termini, però nefasta a la llarga. Es va recórrer a l’emissió  de deute, que va ser adquirit pels bancs, i convertit en moneda tot empenyorant-lo al Banc d’Espanya. Les conseqüències van ser clares: un negoci rodó per a la banca, que es va convertir en un poder fàctic en l’economia espanyola i una font permanent d’inflació que pagava la societat. Entre 1940 i 1951 els preus a l’engròs van créixer a un ritme d’un 14% anual acumulatiu! Era el anomenat “impost inflacionista”.

La dictadura va impedir que Espanya aprofités els anys daurats del capitalisme. La sortida de l’atzucac va venir de mans dels EE.UU i del formidable efecte d’arrossegament de l’economia europea en els anys 60.  Quant el famós Pla d’Estabilització del 1959, que va posar fi a una política econòmica nefasta i miserable, resulta que ara  hi ha un munt  de personatges que se’n atribueixen l’autoria, però qualsevol estudiós del tema, mínimament informat,  sap que va ser un disseny exclusiu del Fons Monetari Internacional. Però van quedar una sèrie de característiques que han arribat  fins als nostres dies i que expliquen, en gran part, les dificultats d’adaptació de l’economia espanyola  en una època de crisi generalitzada: un sistema financer oligopolista, endarreriment tecnològic i científic, baix nivell educatiu de la població, paper excessivament regulador de l’Estat, i un sistema fiscal  teòricament progressista però clarament regressiu en la seva aplicació pràctica, ja que carrega tot el pes tributari en les rendes de treball. I, sobretot, una casta d’alts funcionaris de l’Estat amb connivència amb famílies i empreses beneficiades pel franquisme, en el que avui dia es coneix com a elits extractives, que estan en l’origen de la depressió econòmica actual i que dificulten extraordinàriament la seva resolució, ja que ben embolcallats amb la bandera defensen amb ungles i dents els seus privilegis, ja siguin històrics o nascuts en el franquisme.

Captura de pantalla 2013-06-18 a les 17.22.46

 

>Les fotografies han estat extretes del folletó “¡De otras peores hemos salido!”, editat per la Junta de Castilla y León. El podeu veure sencer aquí.

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »